A galet

Segons la Viquipèdia Zeitgeist és una expressió en alemany (Zeit significa "temps" i Geist podria traduir-se com "esperit") que es refereix a l'"esperit de l'època". La paraula Zeitgeist s'usa per descriure la situació cultural, intel·lectual, ètica, espiritual i/o política general així com la direcció moral i sociocultural d'una era. Em sap greu no saber alemany per poder construir una paraula que aglutinés el verb “beure” i el complement de circumstància “a galet”. El mot definiria prou bé el “zeitgeist” actual per a moltes persones, entre les quals m’hi incloc. Ens fan veure a galet, sí. Però com diu el tòpic, els moments de crisi són bons per als emprenedors i quan es tanca una porta s’obra una finestra si es té nas per als negocis. Fixeu-vos, doncs, en la fotografia, en l’angle perfecte del braç, la fermesa amb què agafo el porró, la gràcil línia traçada pel rajolinet de vi. Aquí hi ha ofici! Estàs cansat de beure a galet de males maneres? Creus que no te’n sortiràs mai? Aprèn a beure a galet ara! Classes impartides per autèntics experts en la matèria. Anys de calçotades ens avalen! Preus anticrisi! Ara també amb servei de coaching particular. Raó aquí.

Pedoscopis i altres invents

Els pedoscopis es van utilitzar a les sabateries d'Europa i Nord-amèrica durant la meitat del segle XX i s'empraven per obtenir imatges de raigs X del peu sense la necessitat de retirar la sabata. L'aparell consistia en una caixa de fusta amb un forat al fons que servia per introduir-hi el peu. Per altra banda, la durada de l'exposició dels raigs X es podia alterar en funció de si s’era home, dona o nen. La imatge fluorescent dels ossos del peu dins de la sabata es veia a través de tres forats disposats a la part superior de l'armari: un per al venedor de sabates i els altres dos per al nen i el pare o tutor, respectivament. Els problemes de salut derivats de les radiacions, especialment sobre el personal que hi treballava tot el dia, van fer que aquestes curioses màquines fossin retirades dels establiments.

Segurament ara que som conscients del perill que comporta per a la salut l’exposició massa freqüent als raigs X un aparell com aquest provoca certa incredulitat. Sorprèn la ingenuïtat amb la qual els seus usuaris l’utilitzaven. Segurament la mateixa amb què actualment utilitzem despreocupadament aparells que considerem del tot innocus.

- I escalfaven la llet amb microones!

- Que bèsties, no?

- Mira, llavors no se sabia que...

Temps de bunyols

Així com els nàufrags desesperats acaben per beure l’aigua salada del mar, en un moment de molta gana vaig optar per menjar-me les lletres del meu nom. Vaig treure el DNI de la butxaca i me’l vaig mirar fixament: “Carlos”. No sabia per on començar. Potser la “l”? No, massa esprimatxada. La “S”? Tampoc, faria de mal empassar. Finalment l’escollida va ser la “O”, en forma de Donut. Farcida de melmelada de maduixa, me la vaig cruspir en un tres i no res. Ja tip, però, vaig tenir una atac de mala consciència per culpa d’aquell acte de canibalisme nominal. Vaig córrer al Registre civil i vaig dir que “Carlos” ja no em feia el pes i que si me’l podien canviar per “Carles”, que m’hi sentia més identificat. El funcionari de torn em va dir que cap problema, però en veure el DNI em va fer notar que hi faltava una “O”. Avergonyit, li vaig explicar el meu cas fil per randa. Per sorpresa meva, el funcionari es va mostrar molt comprensiu i fins i tot em va convidar a una “O” en forma de bunyol d’un Antonio que havia passat a ser Antoni. “El millor és aquest regust d’anís...” - va dir-me mentre s’eixugava els llavis amb un tovalló que guardava discretament entre els segells oficials.

Àngels

Hi havia àngels esgrafiats amb aureoles refulgents a la façana de l’església del poble. La boira de la muntanya, confosa amb la llum del campanar, els conferia un aire misteriós i ingràvid. Éssers amb ales esbatanades, mig home, mig colom, m’agradava imaginar-me’ls des d’una perspectiva més laica: potser en realitat només eren un parell d’astronautes que ens van visitar fa segles quan la nostra civilització era encara a les beceroles de tot. La imaginació popular, junt amb el desconeixement científic, hauria convertit les seves motxilles de propulsió en ales i llurs escafandres de vidre en aureoles divines. Qui sap si el àngels, tan eteris a la nostra iconografia, en realitat també patien migranyes, es queixaven si els pantalons del vestit espaial els venien curts de tir o els costava aixecar-se cada dilluns?

Enric Casasses publica un dietari perdut*

HA! 

El TÍpic TRuc

Del dieTAri 

TRobAT... 

*Llegir a batzegades 

La notícia, aquí

Pròtesis, andròmines i aficions (I)

En una escena de Hannah i les seves germanes, la càmera segueix la parella que formen en aquell moment Hannah (Mia Farrow) i Mickey (Woody Allen) mentre reflexionen sobre la recent descoberta incapacitat d’ell per poder tenir fills. El diàleg és un dels moments més divertits de la pel·lícula i ens mostra la Hannah acusant en Mickey quan li diu: “No serà que tu mateix t’has degradat com a conseqüència de, per exemple, un excés de masturbació?”. Al seu torn, ell li respon orgullosament: “Ep, no et fiquis amb les meves aficions!”. I és que a l'any 1986, quan va ser rodada la pel·lícula, les pràctiques onanistes del director hipocondríac podien ser tranquil·lament motiu de broma, però cap al final del 1800 la masturbació era considerada moralment dolenta - per allò de l'autoplaer- alhora que perjudicial per a la salut. Per tal d'evitar tots aquests supostas mals aquesta andròmina es fixava a la cintura dels homes i recollia tot allò que evidencia la fotografia. L’aparell es portava a sota dels pantalons però el cert és que la protuberància resultant deuria donar al seu usuari una aparença d’allò més estranya!

Aparell antimasturbatori masculí, Anglaterra. En ús durant el període 1871-1930.

"Caaf!! Caaaaf!!"

Ara es veu que hi ha lasanyes que porten cua. De cavall, concretament. És el que passa si a la teva empresa alimentària hi poses un economista i no un cuiner al davant, perquè una manera d’augmentar beneficis és disminuir costos i així és que en una roda de subcontractacions a la carn de vedella de Can Findus li han sortit ferradures, que es veu que el renill és igual de bo que el mugit però a les llotges cotitza més baix. 

La martingala no és nova i em recorda aquella anècdota que sempre explicava l’avi: acabada la guerra civil, on al rebost hi havia moltes teranyines i massa sovint es berenava una mica de res sucat amb gens, pels carrers de Castellar del Vallès hi rondava un venedor ambulant. Entre els diferents productes que oferia hi venia un polsim negre que recordava vagament el cafè. En aquells temps de misèria era força probable que fos només una barreja de cereals, un trist succedani, aigua de garrofes torrades per enganyar l’estómac i la gana. 

L’home deambulava pels carrers mentre anunciava el producte: 

- Caaf!! Caaaf!!... 

En una de les voltes es va trobar l’avi que, encuriosit, li va preguntar el motiu pel qual no acabava la paraula. Per quina causa no acabava de dir “cafè”. 

 - Coi, perquè no n’és!! – respongué el venedor, que era bon comercial però alhora massa honrat per enganyar la clientela.