Així com els nàufrags
desesperats acaben per beure l’aigua salada del mar, en un moment de molta gana
vaig optar per menjar-me les lletres del meu nom. Vaig treure el DNI de la
butxaca i me’l vaig mirar fixament: “Carlos”. No sabia per on començar. Potser
la “l”? No, massa esprimatxada. La “S”? Tampoc, faria de mal empassar.
Finalment l’escollida va ser la “O”, en forma de Donut. Farcida de melmelada de
maduixa, me la vaig cruspir en un tres i no res. Ja tip, però, vaig tenir una
atac de mala consciència per culpa d’aquell acte de canibalisme nominal. Vaig
córrer al Registre civil i vaig dir que “Carlos” ja no em feia el pes i que si
me’l podien canviar per “Carles”, que m’hi sentia més identificat. El
funcionari de torn em va dir que cap problema, però en veure el DNI em va fer
notar que hi faltava una “O”. Avergonyit, li vaig explicar el meu cas fil per
randa. Per sorpresa meva, el funcionari es va mostrar molt comprensiu i fins i
tot em va convidar a una “O” en forma de bunyol d’un Antonio que havia passat a
ser Antoni. “El millor és aquest regust d’anís...” - va dir-me mentre
s’eixugava els llavis amb un tovalló que guardava discretament entre els segells
oficials.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada