Aparadors digitals

"...A la font, carnissers i cansaladers hi anaven a escaldar els estris i tot allò usat per a les mocades, perquè, amb l'aigua calenta, el greix es netejava més fàcilment. També hi rascaven les potes de xai i hi escaldaven els intestins per fer els farcellets de tripa i capipota. A més, molts hi anaven a desplomar els pollastres, posant-los sota l'aigua per arrencar les plomes més còmodament." Viquipèdia. Font del lleó, Caldes de Montbui.

Han passat cent anys d'aquestes activitats i ara eines digitals ens permeten fer una fotografia de la font, augmentar-ne els constrasts, la brillantor dels colors, l'enquadrament, aplicar-hi filtres i exposar-la a Internet. La realitat a moltes xarxes digitals sempre té un punt d'impostura. La millor imatge en el millor lloc. Tots de vint-i-un botons amb somriures rutilants encara que la majoria de vegades estiguem - com diu el text- asseguts amb el davantal plomant pollastres. Som burgesia Instagram, una mica aparador. Clic!

Foto: Carles. Font del lleó a Caldes de Montbui.

Ombra

Ell, amb texans blaus, bambes, samarreta de cotó i gorra. Ella, coberta amb el nicab, sembla una ombra al seu costat. Surten de l'FNAC envoltats de turistes rosses, amb cames ben tornejades, llavis plens i ulls blaus com el dia. Masclisme fet d'ignorància i cotó tenyit de negre: les pitjors presons tenen barrots invisibles.

Amb moto a Roma

Aquest temps convida a fer vacances. A vestir-se de Cary Grant i deambular pels tortuosos carrers de Roma, a fer un parell de voltes amb una Vespa al Coliseu. Granita di limone, cafè a la Tazza d'oro, mercats al Trastevere i aquella llum que envaeix els carrers i que no surt a cap guia però sí a la darrera pel·lícula de Woody Allen. A quina hora plegues, Audrey Hepburn?

Foto: Carles. Barcelona.

"...i tinc plans de futur"

“Molta crisi, molta crisi però els restaurants són plens!” Miri, doncs sí, fruit de la incertesa ens tirem de cap a l’hedonisme més recalcitrant. Els de la Generació X hem decidit convertir les aspes de l’antepenúltima lletra de l’abecedari en fulles de palmera i jugar a ser burgesos noucentistes a Sitges. Autèntics artistes del carpe diem, els sociòlegs ja tarden a fer alguna tesi doctoral on s’hi analitzin les perspectives de futur de tota una generació que té com a divisa allò de “¡Que nos quiten lo bailao!”.

*Foto: Carles. Sitges

Marrada

Tot aquest camí 

per arribar a ser 

qui era. 

Aprehendre 

i desaprendre.

Foto: Carles. Girona

De taronja o llimona?

Una vegada vaig fer un curs de presentacions al Col·legi d’Economistes de Catalunya. El professor ens va dir que el més important s’havia d'enunciar just al principi i que, ja cap al final, diguéssim ben fort: “And, now, to sum up…” (I ara, en resum…). Així la gent es despertava (!!) i parava l’orella per quedar-se amb el que era essencial. Llavors ja podíem dir el que ens semblés amb la seguretat que el missatge seria retingut pel públic. No fa massa en sortir del tren em van donar aquest targetó, un paperet que enuncia els serveis del “Maestro Fanta”, bruixot amb títol oficial. No deixa de ser curiós veure que la llista dels maldecaps que podem arribar a tenir (els negocis, la salut, el sexe, vendre la casa...) sigui encapçalada i finalitzada – el mateix truc de les presentacions- per una mateixa qüestió: l’amor. Resultats garantits al 100% i en menys d’una setmana. Algú sap si aquest bruixot té tarifa plana?

Còmode

Entenc que ha de ser força còmode capbussar-se dins aquest badall perpetu, desfer-se com un cub de caldo a la sopa sense sal de la monotonia, esdevenir el líder de la secta de l'auto indulgència, descolorir-se en tots els tons del gris, aigualir-se per dins per no haver de portar massa el càntir a la font (no fos cas que es trenqués), fingir els orgasmes i els bon dia, dir it’s not alright, but it’s ok. És còmode... però a mi no em surt.

Fotografia: Barri de Gràcia. Sabadell