Entenc que ha de ser força còmode capbussar-se dins aquest badall perpetu, desfer-se com un cub de
caldo a la sopa sense sal de la monotonia, esdevenir el líder de la secta de l'auto indulgència, descolorir-se en tots els tons del gris, aigualir-se per dins
per no haver de portar massa el càntir a la font (no fos cas que es trenqués),
fingir els orgasmes i els bon dia, dir it’s not alright, but it’s ok. És
còmode... però a mi no em surt.
Fotografia: Barri de Gràcia. Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada