Spanish paella

Cuinar –i vendre- una paella al mig del barri de Portobello era una novetat . A ulls dels londinencs aquell plat d’arròs, engrescats pel sol del migdia, esdevenia una delícia que els recordava aquell estiu que van passar a la Costa Brava. Per als turistes espanyols, passada la sorpresa, no era res de l’altre món. I és que per tenir èxit a més del "què" i el "com", cal tenir en compte "l’on". La spanish paella, evidentment,  es va exhaurir en pocs minuts. L’exotisme també depèn de la mirada.

Dubtes d'economia

Per què els lampistes sempre són "autònoms" i els fotògrafs "freelance"?

Dissabte

Fil de llum dibuixat a la paret,
paisatge d’hores lentes,
meandres de temps,
vànova de minuts desendreçats,
cafè i diari,
esmorzar al llit.
Degoteig,
desig,
dissabte.

Seguirem somniant

Entre el vermut i les olives dominicals és tota una sorpresa trobar-se notícies com aquesta. Algú ha creat una web on és possible publicar-hi el nostre somni. Una xarxa social per tal de compartir desitjos: jo vull fer un viatge amb vaixell, tu disposes d’una embarcació... et voilà!, pel miracle d’Internet -i gràcies a un preu convingut- ja ens tens navegant. D’acord que després hi haurà mala mar, inclús pirates, però ens és igual: sobretot, i més ara, que ningú no ens impedeixi seguir somniant.

On acaben les paraules

M'agrada trobar-te allà on acaben les paraules.

Fotografia: Carles. Platja de Sant Feliu de Guíxols.

Art modern 2.0

Tot plegat va començar amb una boutade, una broma d’un estudiant d’art francès. Ara seria un “poema visual” però llavors va ser un escàndol: comprar un WC i mostrar-lo en una exposició junt amb altres peces. La clau que va obrir la porta a l’art modern tenia forma d’orinal, què hi farem? Des de llavors, i en nom de la provocació, s’han fet exposicions amb piles de maons, escombraries, ... fins i tot s’ha arribat a pagar una fortuna per un tauró dissecat en un aquari. L’art modern, doncs, ha esdevingut un valor on invertir els diners. Ara bé, si es vol ser conseqüent i seguir trencant amb l’establert, convindria que un dels milionaris en possessió d’alguna d’aquestes obres la tornés a vendre a preu de saldo per tal d’enfonsar el mercat. De cop i volta, la pila de maons passaria a formar part d’una bastida, la brossa seria recollida en el següent torn del servei de neteja i el tauró seria venut a pes al restaurant xinès de la cantonada per fer-ne sopa. Provocació? Escàndol? Art modern 2.0. Algú s’hi atreveix?

Aparadors digitals

"...A la font, carnissers i cansaladers hi anaven a escaldar els estris i tot allò usat per a les mocades, perquè, amb l'aigua calenta, el greix es netejava més fàcilment. També hi rascaven les potes de xai i hi escaldaven els intestins per fer els farcellets de tripa i capipota. A més, molts hi anaven a desplomar els pollastres, posant-los sota l'aigua per arrencar les plomes més còmodament." Viquipèdia. Font del lleó, Caldes de Montbui.

Han passat cent anys d'aquestes activitats i ara eines digitals ens permeten fer una fotografia de la font, augmentar-ne els constrasts, la brillantor dels colors, l'enquadrament, aplicar-hi filtres i exposar-la a Internet. La realitat a moltes xarxes digitals sempre té un punt d'impostura. La millor imatge en el millor lloc. Tots de vint-i-un botons amb somriures rutilants encara que la majoria de vegades estiguem - com diu el text- asseguts amb el davantal plomant pollastres. Som burgesia Instagram, una mica aparador. Clic!

Foto: Carles. Font del lleó a Caldes de Montbui.