Tots els contes

Tots els contes que no s'expliquen a un nen surten vint anys després en forma de llop que es menja la caputxeta. No hi ha finals feliços sense anissos.

Panis Angelicus

... O res mirabilis! Manducat Dominum

Pauper, pauper, servus et humilis

Pauper, pauper, servus et humilis.

... Oh, cosa meravellosa! El Senyor alimenta

el pobre, pobre, servil i humil

el pobre, pobre, servil i humil.

D'acord, però m'agradava més quan, abans de les retallades, ens donaven Tiquets restaurant en comptes de pa d'àngel.

Good morning, Mr.Maslow

Dies per caminar amb crosses: unes àries de Verdi, unes frases de Sèneca. Bons amics que no són massa trendies però que fan companyia i a sobre tenen un bon descompte a Amazon per no ser massa novetat. De totes maneres, més enllà del consol, no sé de què serveix tenir ben impermeabilitzada la terrassa quan s’ensorren el fonaments i tens filtracions al subsòl.

Whatever Works*

Faig fotomuntatges amb els records

on no hi surts.

Els empelto de tu,

i hi poso títols nous,

“Platja de la fosca, Palamós, 1991”,

per exemple.

I així puc retocar amb el meu Photoshop

emocions i nostàlgies i embastar-les

al fil del teu present.

Que sí, que ja ho sé que és fer trampa,

enganyar el mirall de la memòria.

Però, com en Woody Allen, em dic

que no passa res “Si la cosa funciona“,

Whatever works.

Al capdavall també el meu Photoshop és “pirata”.

* Si la cosa funciona.

Lletra lligada / lletra de pal

Lletra lligada, lletra de pal. No vaig descobrir que existien fins al cap de vint anys. Va ser un accident: així com l’Obèlix va caure dins l’olla de poció màgica quan era petit i ja no va haver de tastar-ne més per gaudir dels seus efectes màgics, jo vaig caure dins el bagul dels TBO que l’avi guardava en un racó de l’habitació de la caldera. En quina mena de lletra eren escrites les aventures de la Familia Ulises? De pal o lligada? I les de l’Anacleto? Les del 13 Rue del Percebe? Agamenón, Doña Urraca, els invents del Dr. Franz de Copenhague, Mortadelo y Filemón...? Arial? Courier? Times New Roman? No sé per què vaig aprendre a desxifrar les lletres dels diàlegs de les tires dels còmics abans que la majoria dels meus companys de classe. I així anàvem: tots en rotllana al voltant de la professora que ens explicava les lletres. “La lletra T és com un cotxe antic i vell que no va massa bé....T-T-T-T-T-T!!!”. Em mirava “el xou de les lletres” des d’un racó, a la meva, i amb un llibre entre les mans. Em produïa certa perplexitat que per explicar una lletra, la “t”, fes falta tanta pirotècnia. La “t” era la “t”, i punt, però més enllà de la A o la Z, m’agradava la comèdia que hi fèiem. El més curiós és que gairebé quaranta anys més tard sovint tinc la mateixa sensació. Ara, però, entenc millor l’engranatge social i participo en els debats sobre què és millor, si la lletra de pal o la lligada, encara no me’ls cregui massa perquè, ja ho he dit abans, sempre m’ha semblat que una “t” és una “t”. Però com llavors, el que de debò m’agrada és quedar-me en un racó amb el meu llibre i veure, tots junts, el xou que en fem de tot plegat.

Després de tot

Ara ja sé que la Universitat Autònoma de Barcelona ocupa el lloc 201 d’un total de 300 segons el rànquing de Shanghai. Una posició que s’assembla molt al color del formigó de què està feta, el gris. Una universitat gris per fora, però també per dins. Professors d’economia de l’empresa que no n’han trepitjada mai cap (condició que no és indispensable per fer classe però recordeu la primera vegada que vau conduir un cotxe havent llegit només el manual), catedràtics ganduls que fa vint cursos que repeteixen els mateixos apunts (els veig cada any als nous estudiants que pugen als FGC)... el grapat de professors bons que hi havia no compensava el trist paisatge lunar que era la Facultat de Ciències Econòmiques quan hi vaig estudiar. Enmig de tanta pols sovint fugia de classe i anava a la llibreria Abacus a buscar un llibre que em permetés marxar per la porta del darrere. Com va dir-nos aquest diumenge el poeta Joan Margarit, “la poesia ens serveix per protegir-nos de la intempèrie”. Així, els llibres de Miquel Martí i Pol van ser el paraigües que em va aixoplugar durant els anys que durà el badall còsmic que van ser per a mi els estudis d’Administració i Direcció d’Empreses a la UAB. En vaig arribar a comprar tants enmig dels manuals d’economia que al final la llibretera va acabar per preguntar-me: “Però tu… què estudies?”.

Molts d’aquells manuals d’economia s’han tornat obsolets o es van perdre en alguna mudança ja fa anys. Els llibres d’en Miquel Martí i Pol, però, els conservo tots i encara em fan companyia; després de tot.

Després de tot

Després de tot encara queda espai per repensar la vida i convertir-la
en un àmbit molt més silenciós,
a l’abric dels inhòspits desgavells
i les inevitables maltempsades.
Perquè el secret és que no hi ha secret
i els ritmes i les pauses són la cara
potser oculta del temps que no hem viscut
mentre fèiem projectes i ens jugàvem
el passat i el futur en inefables
futilitats amb posat circumspecte.
I ara què ens queda fora del recel
i les mancances? Què compartirem
amb la gent que estimem i que ens estima?
La fosca complaença dels secrets
o la riquesa absurda del misteri?
Res d’això i tot això, perquè el subtil
mirall discret que ens encén la mirada
és el no-res que sempre descobrim
sense voler, tossuts i agosarats,
després de tot, després de cada cosa.

* El proper onze de novembre farà deu anys que es va morir el poeta Miquel Martí i Pol.

Persones estranyes

He comprat un llibre de poesia a la Laie. Actualment gastar-se més de 10 euros en un llibre de menys de 50 pàgines ja és de per si un acte prou poètic, un voler ser contra la realitat. Però no me n’he sabut estar: fullejar llibres entre acords de jazz, comprar-ne un i llegir-lo tot assaborint un cafè en un racó de la botiga no té preu. El món s’hauria d’assemblar a la Laie, ple de llibres interessants i bon jazz. Al llibre de poesia que acabo de comprar si ho portem al límit. Després, esclar, surts al carrer i llegeixes al Twitter que el Pimentel és el pare del fill de la Camacho. I després la mare diu que sóc raro…