Els restaurants són un bé Giffen

“Tanta crisi, tanta crisi, però els restaurants són ben plens!”. Qui no escoltat, o fins i tot dit, aquesta frase? Com més crisi, més sortim. Sembla un misteri, oi? I ca, home! Això és que no esteu avesats als mecanismes de la ciència econòmica en general i de la microeconomia en particular. Si no ja sabríeu que els restaurants són un bé Giffen. Un bé què?? Resulta que un tal Robert Giffen, durant la crisi de la patata del segle XIX, va observar que quan més cares eren més se’n compraven, just al contrari del que era d’esperar. Un estudi va concloure que amb l’augment del preu del tubercle el sou dels irlandesos es feia, en termes relatius, cada com més minso. Amb els diners de què disposava la majoria ja no podien comprar carn i, per tant... compraven més patates! A la seva manera ho veuen autors com la Marta Rojals a l’Altra, que fa exclamar a un dels personatges en constatar que un restaurant és ple de gom a gom: "Tot això abans eren Easyjets!". És clar, com que ja no fem tant turisme, el que abans ens políem en un viatge a Playa Bávaro actualment ens ho gastem en els establiments del barri. Els restaurants són un bé Giffen, no en dubteu. Cambrer! Una de patates...braves!

Sabana

Girafes amb cames de cristall en una sabana de cels plàcids. Arbusts de cotó fluix, lleons amb la feina feta que han oblidat com es va a caçar. Estol de mosques apartades amb gest displicent, badalls ferotges, fauna amansida per massa anys d’oasi sense depredadors. Si mai haguéssim de córrer no sabríem ni per on començar.

A glops petits

The way you wear your hat; The way you sip your tea. “La manera com duus el teu barret, la manera com beus el teu te a glops petits...”. Sona Billie Holiday dins el meu cap mentre voltes per casa i faig una llista de tots els teus gests que m’agraden. Com a la cançó, penso que els podria escriure però llavors tu en series conscient i ja no els realitzaries més; o els faries d’una altra manera. Es fondrien si els sabessis, com els colors de les ales de les papallones que caçàvem quan érem petits i que s’esvanien amb el nostre tacte maldestre. Millor que no ho faci, doncs. Deixaré que la Billie Holiday segueixi la cançó dins el meu cap i em guardaré la llista només per a mi. The way your smile just beams; The way we danced 'til three...

El triceràtops surt de l'armari

Llegeixo al Diari de Sabadell que el triceràtops “ha sortit de l’armari”. Les metàfores, a força d’usar-les, a vegades fan d’alpinista i escalen accepcions fins a situar-se en primer lloc al diccionari. Així que el primer que em ve al cap és que el dinosaure en qüestió ha decidit fer pública la seva homosexualitat. Però en seguir llegint ja es veu que la notícia especifica que “L’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont ha fet cas del clam popular i ha decidit tornar a mostrar el triceràtops amb motiu de la nova exposició temporal que serà inaugurada per la Festa Major”. Sembla que la pobra bèstia surt de l’armari de manera literal perquè fins ara algun geni de la paleontologia havia decidit que ja no tenia cabuda al museu i havia romàs tancada en un dipòsit. Mal fet, perquè el fòssil era emblemàtic i un bon ganxo per atraure visitants. Així doncs, és una bona notícia que el triceràtops finalment hagi sortit de l'armari. Literalment, perquè molta gent el trobava a faltar. Normal, després de tants anys veient-li treure la banya al costat del vidre a peu de carrer ja era com de la família: “Que vindreu aquest diumenge a dinar? Volíem fer una mica de carn a la brasa. No, feu arròs, que venim amb el triceràtops...*”. I metafòricament perquè sempre he pensat que ningú no hauria de romandre tancat en un armari per com viu la seva sexualitat i sempre és bon moment per sortir-ne. Ni que sigui, com el triceràtops, al cap de 68 milions d’anys.

* el triceratops, que va viure en el Cretaci superior, era vegetarià. 

Quan els llibres es venen a pes

Trio i remeno a les botigues de llibres de segona mà. Hi ha llocs, com en les franquícies Re-Read, en què estan perfectament classificats, ordenats per gènere, idioma, etc. Sembla que estiguem en una llibreria amb articles nous de trinca. A vegades, però, el gènere s'acumula en caixes sense massa solta. Clàssics de la literatura amb tapes tronades i polsoses al costat de volums que fan prou patxoca. Calders, Rodoreda, Pla hi són venuts per menys d'un euro. Una edició de Quaderns Crema d'Slawomir Mrozek, una magnífica col·lecció de contes, per només 50 cèntims. No voldria associar valor amb preu però amb una presentació més acurada se'n podria pagar una mica més. Tot plegat sap greu, perquè quan els llibres es venen a pes fa l'efecte que la cultura no val res.

De rebeques i càrdigans

El sol escalfa però ja no és abrusador. Als matins fresqueja i aviat buscarem al fons d’armari roba d’entretemps. Els homes ens posarem un jersei de llana prima, les dones una “rebeca”, que és el mateix però amb nom propi. I com és això? Doncs gràcies a la pel·lícula homònima dirigida per Alfred Hitchcock en què la protagonista duia aquest abric. Les senyores sortien del cine encantades i en entrar a les botigues de roba demanaven una jaqueta "com la que duia la noia de Rebeca". Vet-ho aquí. Si sou de l’Eixample o el Barri de Gràcia de Barcelona també en podeu dir “càrdigan”, anomenat així per l’ús que en feia James Brudenell, setè duc de Cardigan i general de l’exèrcit anglès amb força èxit al camp de batalla, que fa molt més viatjat i internacional. Així doncs, ara que el temps ja tomba, si sou de poble no oblideu el jersei o la rebeca. Coolturetes i modernets, agafeu el càrdigan. La biologia no fa distincions i avui al metro tothom estossegava per igual. Salut.

Traduttore, traditore?

El pes del traductor és limitat respecte a la qualitat del text inicial? Al cap i a la fi, les traduccions d'Agatha Christie o d'Arthur Conan Doyle, realitzades a corre-cuita, eren conegudes per la seva mediocritat. Van influir tanmateix en les vendes? Pel que mostra l’evidència, no. I quan Boris Vian va traduir Raymond Chandler donant a llum obres d'una innegable qualitat literària, però sense cap relació amb l'obra original, qui se’n va preocupar? Ningú. Pitjor, la més cèlebre obra de tots els temps, la Bíblia, va ser, en el moment de la seva traducció al llatí, víctima de la pífia més gran de la història de la traducció. Jerònim, en la seva Vulgata llatina, en lloc de parlar de "Moisès coronat", va optar per un memorable "Moisès cornat". Error que no va molestar pas a Miquel Àngel quan va cofar el seu Moisès amb un parell de delicioses petites banyes.