Go down rockin'

El cel és un color primari, llenç blau amb pinzellades blanques de bon matí. Quatre xiprers a tocar de la finestra, catenàries, badalls. Vagó de grills enxubats, caixes de música amb wi-fi, concert de Whatsapps. T’he deixat un disc damunt el coixí perquè te’l trobis en sortir de la dutxa i et faci de banda sonora a l’autopista. Decibels contra els embussos, les cançons noves d’un cantant que, com nosaltres, es fa vell. If I’m gonna go down, I’m gonna go down rockin’... digues que sí, Bryan, que hi ha peatges i revisors, però ja que hem de pagar un preu que almenys sigui fent una mica de soroll!

Pa amb Nocilla

“Quin sentit té TOT?”. Quines preguntes que em fas. Ens podríem cenyir a coses més concretes que ens allunyin del vertigen d’alguns interrogants: "Hauria de portar el cotxe al mecànic, a quina hora dius que passa el de la revisió del gas?”. “Quin sentit té tot?”. Això ja s’ho preguntaven fa uns quants milers d’anys. TOT, amb dues T com enormes talaiots de pedra, rituals atàvics a la vora del foc d’un grup de micos evolucionats que avancen fent tentines a la llum de la lluna. I després queda la O, que ves a saber què encercla: the universe is expanding, així, dit amb la veu metàl·lica de l’Stephen Hawking fa de mal acotar. Potser és millor pensar en una alfa i una omega, en un senyor barbut de mirada impertèrrita que et diu “Ego sum lux mundi”. Ella pronuncia millor que jo “Sartre” però no el llegeix. De fer-ho sabria que “l’home és una passió inútil”. El filòsof guenyo encara no estava per minúcies políticament correctes però diria que “la dona també”. “Quin sentit té tot?” Sempre més preguntes que respostes, no arribarem a encalçar-nos mai. Pa amb Nocilla per berenar i el plaer de llepar el ganivet amb les restes de la xocolata cremosa i dolça. Tot plegat potser només és això.

Perdent el món de vista

La socialització corporativa, assumir el tarannà d’una organització (política, econòmica, etc.) i vincular els seus objectius amb els propis –segons defineixen els manuals de psicologia- em fa l’efecte que a vegades duu a comportaments sectaris i deixa poc espai per a una visió més àmplia de la realitat. A llarg termini es pot acabar com el boig que va en direcció contrària per l’autopista i se sorprèn del nombre de sonats que té al davant.

Lliçons d'economia

El Papa Francesc i en Xavier Sala-i-Martín tenen en comú dues coses: els dos duen una vestimenta peculiar i opinen sobre l'estat de l'economia actual. Però quin dels dos ha dit això darrerament? “Denuncio la invisible tirania dels mercats” i “Cal tornar l’economia al servei de les persones”. Sí, només d'imaginar el professor d'economia, catedràtic de la Columbia University, acusant els mercats de tirans fa que ens regirem incòmodes a la cadira. Potser als plans d'economia actuals hi convindria treure alguna assignatura redundant i afegir-ne alguna de catequesi. Vull dir que potser ja va essent hora de posar al dia l'eslògan que ens repetien a la UAB: "L’egoisme individual porta a l’òptim col·lectiu" i que, vist amb la perspectiva dels anys, caldria matisar. El podríem deixar així: "Hi ha un col·lectiu d'egoistes que convindria que agafessin la porta", el mateix però una mica girat. Ep, és un suggeriment que faig com a modest ex-alumne de la Facultat de CC. Econòmiques de la UAB. A més, que mai no m'he sentit còmode amb les americanes fúcsia.

 

Lleugerament desenfocats

Llegeixo “La gent que sempre queda bé a les fotos no és de fiar”. El pardal blau de Twitter és un poti-poti on hi cap de tot, un abocador d’idees sense filtre divertit i curiós. És veritat: algun cop ens han enxampat amb els ulls tancats o fent una ganyota: no som màquines. Massa postura assajada, “mi lado bueno es el izquierdo”, “espera’t un moment”, impliquen artifici, vanitat i càlcul. No passa res si algun cop sortim borrosos a la fotografia. A mi també em neguitegen aquells que –aparentment- sembla que ho endevinin tot a la primera pel que fa a feines, relacions, etc. Deu anar a tarannàs, però sempre m’han semblat molt més interessants les persones que estan fetes de segones oportunitats.

"Perdoni, el lavabo?"

Cap de les 300 habitacions del Palau de Versalles tenia lavabos. Així doncs, els habitants del recinte, nobles inclosos no tenien cap altra opció que defecar i orinar pels passadissos. Una publicació escrita el 1700 sobre les bones maneres recomanava: “Si passes pel costat d’una persona que s’està alleugerant has de fer com si no la veiessis”. El 1715 el rei va signar un decret perquè els excrements fossin retirats del palau un cop per setmana.

LLegit a la revista Sàpiens. 

"Alegra'm el dia"

Doncs sí, el cine és ple de frases memorables que formen part del seu encant. Efectivament: hi ha aquella pantalla enorme a les fosques, l’olor de la moqueta i les crispetes, les bosses de llaminadures, l’entranyable anunci de Brunet Publicitat si sou de Sabadell... Però el que a mi m’enganxa de debò són aquelles línies que surten del guió com l’iceberg que va deixar KO el Titànic. Tinc mala memòria per recordar actors i actrius i sempre estic amb allò de “Sí, aquell que sortia en aquella de...”. En canvi tinc un bon inventari de frases provinents del setè art –en VO, si pot ser- que el meu subconscient dispara cada cop que identifica a la vida real una situació semblant a una altra ocorreguda en el món dels fotogrames. Des de l“I’m too old for this shit” (1) repetida a tota la saga de Lethal Weapon, passant pel “We’re gonna need a bigger boat” (2) de Jaws (Tiburón) quan van mal dades, fins a tot l’arsenal de la filmografia de Woody Allen, que mereixeria un escrit a banda. 

Aquí va l’acudit que obre Annie Hall i que el mestre de Manhattan va fer servir per donar el seu punt de vista sobre la vida: “Això que són dues iaies en una residència i una diu: el menjar d’aquí no val res! I l’altra li respon: sí, i a sobre les racions són tan petites...”. Apa, feu bondat i fins aviat. “I’ll be back!” (3). 

1. Sóc massa vell per a tota aquesta mandanga (Arma Letal) 

2. Ens caldrà un vaixell més gran (Tiburón) 

3. Tornaré (Terminator)