Llegir, divagar

Em trobo al diari que el 40% de la població no ha llegit cap llibre per oci durant el darrer any. La majoria dels enquestats al·lega “manca de temps”, anar massa enderiats amb altres labors per no poder enredar-se entre les pàgines blanques d’un llibre de novel·la negra, per exemple. Un 40% és una dada que, als que som a l’altra banda, als lectors acèrrims, ens costa de pair. Ni un sol llibre en tot un any? Els que no llegeixen no han tingut la necessitat que algú els dibuixi un altre camí, els imagini una possibilitat diferent, un país més exòtic, un amor més tendre o excitant, un altre ofici, una alternativa innòcua i sense risc que els permeti ser Indiana Jones asseguts al sofà o, senzillament, la necessitat d’un altre punt de vista que els ajudi a pensar? De debò? A casa cada mes hi ha cinc o sis llibres sempre en dansa: de la tauleta de nit al menjador, del menjador a la bossa per llegir de camí a la feina i torna a començar. Per a alguns, ho vaig escoltar no fa massa en boca d’un escriptor amb qui vam topar per atzar en una llibreria de Lisboa (Ler Devagar, aneu-hi), el llibre va ser, des de ben petits, un objecte de desig: esperàvem el moment en què arribessin els Reis o el nostre aniversari per poder demanar o arrossegar fins a la botiga els nostres pares i aconseguir el nostre preuat llibre, cobejat durant mesos des de l’aparador de la botiga. Les extraordinàries aventures d’en Massagran, Temps era temps, un llibre d’història – i històries- amb il·lustracions de la Pilarín Bayés, còmics diversos, primer. Després, tota una munió de llibres que no s’acabaran mai perquè sempre hi ha una altra història per explicar, un altre punt de vista, un altre camí imaginari per on poder transitar. Coincideixo amb l’argument de la “manca de temps”. És veritat que moltes vegades ens falten hores... però per poder llegir encara més!

"Triar és renunciar"

“[…] Com que l’exercici de triar sempre significa una renúncia […]” llegeixo al diari més xaró però amb millor disseny del país i em ve al cap un dubte: triar és renunciar? Sovint, perquè la nostra maleta vital té una capacitat limitada per molt que ens agradi tot. A vegades triar és trair, perquè encara que l'alfabet sigui sempre el mateix amb els anys tendim a ordenar-lo diferent, potser tenim clars els principis però ens neguiteja la incertesa d’alguns finals? Triar és fer un passeig d’equilibrista pel fil prim del temps amb la maroma dels costos i les oportunitats, per això hi ha tries que -ben mirat- només són un compendi de renúncies; d’altres són pur atzar i només unes quantes –menys de les que estem disposats a acceptar- fruit de la nostra voluntat.

Degustacions

Entro en un bar que no conec, demano un cafè i –sorpresa- el serveixen juntament amb un got d’aigua. A Catalunya això no es dona massa sovint i és una llàstima. La funció d’aquest petit got no és la de fer passar la set, sinó que vol refrescar-nos la boca, fer un Control+F5 gustatiu, per fer una analogia informàtica. Perquè, amb el cafè, el glop que reconforta és el primer. L’últim, depèn com, fins i tot deixa un pòsit massa amarg. Poder beure una mica d’aigua de tant en tant ens permet recomençar el tast, assaborir millor la infusió. Degustar, encara més intensament, els propers cinc minuts. Costaria molt servir el cafè amb una mica d'aigua? Sembla que sí, què hi farem?

Pensament fractals

Cementiris d’elefants, paquiderms mudats. Dinosaures que fan la viu-viu, tortugues que no paren quietes, formiguetes gegants. Tornes que no fan el pes, penyores que surten massa cares, botiguers mesells. Malson de Darwin, digestions pesades d’anys massa lleugers, fatigues i dispèpsies, faig inventari del buit. Sínies, simis, xais i cadells. Harmonies dissonants en to menor. Pensament fractal, tautologies a preu fet, atzucacs, cabdells. Fitxo amb la fitxa i torno a començar.

Un bany de realitat

Debat amb Marta Rovira (ERC) i Inés Arrimadas (C’s) de cara a les properes eleccions del 21 de desembre. En algun moment del tràfec d’arguments i acusacions es posa en evidència que ambdues desconeixen la taxa d’atur del país que volen governar. Em sorprèn que, ocupant el lloc que ocupen, no sàpiguen dades essencials de l'economia catalana. Però em sorprèn relativament: la bombolla del poder, l'engranatge de la política, a la llarga et fa perdre de vista la realitat del carrer. Potser les dues haurien de fer cua durant tot un matí en una oficina de l'INEM o enviar currículums sense rebre resposta durant una bona temporada, rebre un bany -millor una dutxa, que cal estalviar- de realitat.

"Fer-se totes les il·lusions possibles"

Fa 36 anys que va morir Josep Pla i cada llibre nou que apareix amb el seu nom s’esgota a les llibreries al cap de pocs dies. “Fer-se totes les il·lusions possibles? El de Josep Pla? L’hem de tornar a demanar. Vols que t’avisem quan arribi?”. Reculls de retalls, apunts, notes a peu de pàgina de llibretes de viatges, divagacions nocturnes d’un vell solitari escrites a mà en quartilles esgrogueïdes, paràgrafs que no van passar la censura, exabruptes auto descartats. Aquests reculls d’última hora em fan una mica de por perquè penso que, si no van ser publicats en el seu moment, deu ser per algun motiu. A vegades són fluixos, no passen de ser meres anotacions per a ús personal que, si bé serveixen per entendre una mica més l’autor, al final s’arriba a la conclusió que potser no calia. Sempre fa de mal pair constatar que un gran artista, científic, polític, etc. és a la vegada un poca-solta en un altre àmbit de la seva vida. Hi ha biografies massa fosques, i més les dels homes i dones genials, que fa l’efecte que excel·lien en un camp per tal de cobrir alguna mancança en altres. Sembla, però, que aquest darrer volum de Josep Pla és força interessant, amb la mala bava i verb esmolat que el de Palafrugell acostumava a gastar. Afegeixo, doncs, un altre llibre a la llista dels pendents per llegir. Diuen que Pla, a punt de morir i des del llit estant, se sorprenia que el seu editor li confirmés que el seus llibres se seguien venent bé. No sé què diria si veiés que, trenta-sis anys més tard, encara és un dels autors més llegits a casa nostra.

"Jo passo"

Molt bé. Em trec el barret que no duc. Un deu per al responsable de l’anunci de La Grossa d’aquest any. I és que l’home – o dona- en qüestió ens ha pres la mida de dalt a baix, sap el peu que calcem. Perquè per Nadal som llar de foc, rens carregats de regals i estels plens de bons desitjos però també el veí que mira el televisor a un volum massa alt i no et deixa dormir, la veïna que no recull els excrements del gos, el que aparca el cotxe malament i fa nosa, el viatger que no cedeix el seient a l'àvia fatigada o a la dona embarassada; cadascú amb els seus egoismes particulars. L’home o dona sorruts que pensen “A veure si tocarà La Grossa a tota aquesta colla i jo em quedaré pelat sense ni cinc. No, no, no, per aquí no hi passo!”.