Dubtes

Cada cop li costa més escollir una pel·lícula. És passeja amunt i avall per les lleixes plenes de títols, indecís. Potser un clàssic? I si ha envellit malament? I si és un clàssic perquè en el seu moment va tenir molt d’èxit però actualment potser la trama (qüestions socials obsoletes) o el muntatge (massa lenta) li són insuportables? És un clàssic perquè ningú gossa dir que no ho és. Vet-ho aquí. Un pel·lícula “comercial”? No, ja fa temps que les troba poca cosa, només aptes per a devoradors de crispetes i adolescents granelluts. Cinema d’altres països, França, Japó...? Potser sí, encara que la majoria de vegades l’han deixat indiferent, sempre hi troba algun “però”. Incapaç d’escollir, els minuts passen mentre deambula pel videoclub. Al cap d’una hora, comença a repassar els títols de pel·lícules que ja ha vist com a única manera d’assegurar el tret. Algunes les recorda encara massa, d’altres –noves en el seu moment- tampoc no li van acabar de fer el pes. Les candidates s’han de trobar en un punt intermedi en el qual recordi si li van agradar però alhora suficientment distant en el temps per haver-li desdibuixat la trama i haver-ne oblidat el final. Al cap d’un parell d’hores, el nombre de candidates s’ha reduït a dues. Incapaç de fer l’última tria, se les enduu a casa. Davant de l’aparell reproductor de DVD, amb les dues capses a la mà, dubta. Passats un parell de dies, les torna al videoclub. Quan la dependenta li demana si li han agradat ell respon que sí, que molt. Llavors les col·loca amb discreció a la lleixa i es pregunta quan tardarà l’home a posar-les-hi damunt del mostrador una altra vegada mentre li diu, una mica angoixat i des de fa anys: “Al final m’enduré aquestes dues”.

No more papus, please

papu

m. [LC] [AN] Ésser fantàstic amb què es fa por a les criatures. DIEC

Primer, la carrera. Uns estudis que, per poc que ens descuidem, es converteixen en una marató. Una gimcana feta d’hores, aules, professos abjectes, temaris avorrits i obsolets, apunts fotocopiats i feines per hores. Però deixar els estudis a mitges sembla que sigui comprar, almenys quan estudies, un tiquet en direcció a l’atur o abonar-se de manera perpètua a tot un seguit de feines de poca qualificació. El papu del fracàs, d’esdevenir un no ningú sense ofici ni benefici, assetja l’estudiant. Llavors, la realitat: segons estudis recents, España és un dels països de la Unió Europea on la diferència de sou entre un llicenciat i una persona sense títol és més baixa. Per altra banda, el títol dóna accés a determinades feines com poden ser entitats bancàries, caixes d’estalvi, l’administració pública, etc., però en general l’experiència és el que compta. De fet, sobren llicenciats i falten professionals amb ofici. Amb el pas de temps qualsevol llicenciat veu com, d’haver abandonat els estudis, no hagués passat –almenys en aquest país- gairebé res.

Ara sembla que toca preocupar-se per la feina. Però per poc que puguem ens ho agafarem tot –ara que ja som llicenciats- sense tants neguits. I sobretot: no more papus, please.

Plaer afegit

Festa local a la feina. Avui, mercès al santoral, té la tarda lliure. Sense els nens ni la dona, disposa d’unes quantes hores de més. Dedicarà el migdia i part de la tarda a ell mateix. Al matí, abans de marxar de casa, prepara la bossa per anar al gimnàs on s’ha apuntat recentment. És un gimnàs cèntric, anunciat arreu de la seva ciutat. Un gimnàs ple d’homes musculosos i dones esveltes que suen la samarreta absorts en els seus pensaments mentre miren els diversos canals de televisió de què disposen o escolten el fil musical. Agafa la samarreta de cotó, els mitjons d’esport, les sabatilles (noves, amb un teixit transpirable), una muda, els pantalons i el desodorant. La tovallola i el sabó són oferts pel mateix gimnàs. Ben situat i amb multitud de serveis, tot són facilitats. Així, en sortir de la feina, enfila cap al metro, fa un parell de transbords i arriba al seu restaurant preferit. A tocar de la platja, demana al cambrer sol.lícit el primer plat, el segon i les postres disposat a gaudir del tec. Avui, a més, amb tot el temps del món i el plaer afegit de fer allò que no toca.

Catenàries desafinades

Finalment Renfe ha retirat el fil musical dels seus vagons. Feia un efecte estrany, l’intent de fer compatibles les andanes fosques i d’alçades impossibles, les estacions inaccessibles per als discapacitats i les famílies que empenyien (i encara empenyen, graó a graó) cotxets de nadó, amb la música dels clàssics. La llum de Mozart projectada en els seus obscurs túnels produïa ombres grotesques. L’exactitud de les partitures de Bach grinyolava amb els horaris fora de temps d’aquests trens vetustos. No es poden compatibilitzar els clàssics de la música amb uns trens la catenària dels quals desafina tant.

Llibres de vell

Fullejar llibres antics a les llibreries de vell produeix una sensació estranya: és, com a mínim, la segona vegada que uns ulls ressegueixen les seves pàgines però per a nosaltres és ben nou. Com ha arribat el llibre fins allí? Per què? Potser avorria el seu primer propietari. Potser va ser venut a preu de saldo degut a la fallida d’alguna llibreria o, qui sap, forma part de les escorrialles d’un excés de tiratge -els camins de les subvencions són inextricables- que el mercat no s’ha pogut empassar. Sigui com sigui, ara, a les nostres mans gaudeix d’una segona oportunitat, perquè malgrat el paper, la tinta o les cobertes, un llibre només és quan algú el llegeix.

Consol

Aprendre a no fer res també és fer alguna cosa...

Selecció de personal

Assegut en un vagó de tren, repassa els darrers currículums rebuts. El plec reposa a la seva falda, recolzat en el ventre flàccid i prominent. Esquenacaigut, amb unes ulleres negres i esprimatxades, el pentinat las i una camisa un xic tronada, els llegeix un a un. Només el nom. Primer en veu alta, contundent: “Marcos!” i llavors més baix: “Marcos”. Li fa el pes… però dubta. Potser massa curt. Estripa el full en bocins petits, amb gest minuciós i decidit: zis!-zis!-zis! “Juan Carlos!”… i més baix: “Juan Carlos”. Sempre li han agradat els noms compostos. Aquesta combinació, però, no l’acaba de convèncer. La combinació de la “j” amb “c” la troba massa altissonant. Aquest tampoc. Amb grapes metàl·liques i més gruixut queda esparracat (ras!-ras!-ras !) entre les seves mans. Ell voldria un nom més rodó, més femení. “Carlota!”… ”Car-lo-ta”… ”ota”, “ota”. Té un eco que no li fa patxoca. Un regust desagradable al final. No. Un altre: “Anna Isabel!”… i més a poc a poc: “Anna Isabel”. Femení, compost. “Anna” simètrica, amb dues “a” com dos sols a cada cap. Anna palíndrom, Anna rodona, “Anna… Isabel”. I s’enfila per la “I” esvelta del segon nom, serpenteja lascivament la “s” amb el dit del pensament i ja la imagina entrant decidida i desimbolta per la porta del seu despatx el dilluns següent...