Assegut en un vagó de tren, repassa els darrers currículums rebuts. El plec reposa a la seva falda, recolzat en el ventre flàccid i prominent. Esquenacaigut, amb unes ulleres negres i esprimatxades, el pentinat las i una camisa un xic tronada, els llegeix un a un. Només el nom. Primer en veu alta, contundent: “Marcos!” i llavors més baix: “Marcos”. Li fa el pes… però dubta. Potser massa curt. Estripa el full en bocins petits, amb gest minuciós i decidit: zis!-zis!-zis! “Juan Carlos!”… i més baix: “Juan Carlos”. Sempre li han agradat els noms compostos. Aquesta combinació, però, no l’acaba de convèncer. La combinació de la “j” amb “c” la troba massa altissonant. Aquest tampoc. Amb grapes metàl·liques i més gruixut queda esparracat (ras!-ras!-ras !) entre les seves mans. Ell voldria un nom més rodó, més femení. “Carlota!”… ”Car-lo-ta”… ”ota”, “ota”. Té un eco que no li fa patxoca. Un regust desagradable al final. No. Un altre: “Anna Isabel!”… i més a poc a poc: “Anna Isabel”. Femení, compost. “Anna” simètrica, amb dues “a” com dos sols a cada cap. Anna palíndrom, Anna rodona, “Anna… Isabel”. I s’enfila per la “I” esvelta del segon nom, serpenteja lascivament la “s” amb el dit del pensament i ja la imagina entrant decidida i desimbolta per la porta del seu despatx el dilluns següent..."Una tassa de cafè és la certificació notarial que els pròxims cinc minuts valdran la pena" - Joan Barril
5/9/08
Selecció de personal
Assegut en un vagó de tren, repassa els darrers currículums rebuts. El plec reposa a la seva falda, recolzat en el ventre flàccid i prominent. Esquenacaigut, amb unes ulleres negres i esprimatxades, el pentinat las i una camisa un xic tronada, els llegeix un a un. Només el nom. Primer en veu alta, contundent: “Marcos!” i llavors més baix: “Marcos”. Li fa el pes… però dubta. Potser massa curt. Estripa el full en bocins petits, amb gest minuciós i decidit: zis!-zis!-zis! “Juan Carlos!”… i més baix: “Juan Carlos”. Sempre li han agradat els noms compostos. Aquesta combinació, però, no l’acaba de convèncer. La combinació de la “j” amb “c” la troba massa altissonant. Aquest tampoc. Amb grapes metàl·liques i més gruixut queda esparracat (ras!-ras!-ras !) entre les seves mans. Ell voldria un nom més rodó, més femení. “Carlota!”… ”Car-lo-ta”… ”ota”, “ota”. Té un eco que no li fa patxoca. Un regust desagradable al final. No. Un altre: “Anna Isabel!”… i més a poc a poc: “Anna Isabel”. Femení, compost. “Anna” simètrica, amb dues “a” com dos sols a cada cap. Anna palíndrom, Anna rodona, “Anna… Isabel”. I s’enfila per la “I” esvelta del segon nom, serpenteja lascivament la “s” amb el dit del pensament i ja la imagina entrant decidida i desimbolta per la porta del seu despatx el dilluns següent...
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
3 comentaris:
Jo tinc una tieta que ha batejat els seus tres fills tot mirant com quedaria els noms en que pensava enmig d'una esbroncada. Diu que els Joseps i els Antonis fan de mal escridassar.
Jo li recomanaré la lectura d'aquest post a la meva nova companya de feina: Anna Belinda.
SuSanna, meitat
I per quin motiu, exactament? Pensa que està basat en "hechos reales" :)
Carles
Publica un comentari a l'entrada