Selecció de personal

Assegut en un vagó de tren, repassa els darrers currículums rebuts. El plec reposa a la seva falda, recolzat en el ventre flàccid i prominent. Esquenacaigut, amb unes ulleres negres i esprimatxades, el pentinat las i una camisa un xic tronada, els llegeix un a un. Només el nom. Primer en veu alta, contundent: “Marcos!” i llavors més baix: “Marcos”. Li fa el pes… però dubta. Potser massa curt. Estripa el full en bocins petits, amb gest minuciós i decidit: zis!-zis!-zis! “Juan Carlos!”… i més baix: “Juan Carlos”. Sempre li han agradat els noms compostos. Aquesta combinació, però, no l’acaba de convèncer. La combinació de la “j” amb “c” la troba massa altissonant. Aquest tampoc. Amb grapes metàl·liques i més gruixut queda esparracat (ras!-ras!-ras !) entre les seves mans. Ell voldria un nom més rodó, més femení. “Carlota!”… ”Car-lo-ta”… ”ota”, “ota”. Té un eco que no li fa patxoca. Un regust desagradable al final. No. Un altre: “Anna Isabel!”… i més a poc a poc: “Anna Isabel”. Femení, compost. “Anna” simètrica, amb dues “a” com dos sols a cada cap. Anna palíndrom, Anna rodona, “Anna… Isabel”. I s’enfila per la “I” esvelta del segon nom, serpenteja lascivament la “s” amb el dit del pensament i ja la imagina entrant decidida i desimbolta per la porta del seu despatx el dilluns següent...