Xarlotades

A vegades, quan volem qualificar una actuació pública que ens sembla grotesca o ridícula, diem que ens sembla “una xarlotada”. En Xarlot, un dels personatges més memorables de Charles Chaplin, era un rodamón ingenu i una mica maldestre que sovint es veia embolicat en situacions d’allò més delirants. D’aquí l’adjectiu “xarlotada”, que a nosaltres ens va venir directament del francès: un “charlot” és una persona que no ens podem prendre seriosament i era amb aquest malnom que a França coneixen l’actor americà. Curiosament, si esmentem Xarlot a algú de parla anglesa ens dirà que no sap a qui ens referim. Charles Chaplin va decidir deixar el paper de Xarlot quan va introduir-se en el cinema parlat per interpretar altres personatges com “El gran dictador”. Malgrat tot, a cada pel·lícula apareixia l’entranyable rodamón de bombí, bastó i sabates grans en multitud de gests i situacions. Poc destre i esperpèntic, però també de bon cor i enginyós, les seves “xarlotades” del cine, al contrari de les que es donen a la realitat, sempre acabaven bé i amb el dolent havent après una bona lliçó. THE END.

Aaaaaarggg!!

El crit de Wilhelm (nom d'un actor secundari) és un efecte de so usat per primera vegada el 1951 a la pel.lícula Distant Drums i que ha aparegut en desenes de pel·lícules des d'aleshores. Igual que la gravació del "so de telèfon universal" i el "tro de castell", és probablement un dels clixés de so cinemàtics més coneguts.

A l’inici, els productors introduïen l’efecte per estalviar temps, però amb els anys el crit de Wilhelm ha esdevingut una curiositat per a cinèfils que, amb la complicitat de directors i productors, apareix una vegada i una altra cada cop que un actor crida en alguna de les seves pel·lícules.

Podem trobar el crit de Wilhelm als muntatges d’Indiana Jones, Reservoir Dogs, o Star Wars, entre d’altres.

Aquí el podeu escoltar. Aaaaaaaarggg!!!

Despullats

Per poc que ens agradi l’art ens n’adonarem, pel que fa al pintura, que hi ha molts més quadres de nus femenins que masculins. A què es deu, això? És una qüestió estètica? Té a veure amb el nombre poc elevat de pintores comparat amb la xifra de pintors? Elles de ben segur que haguessin pintat més figures masculines, si haguessin pogut. Per altra banda, i durant un període de 400 anys, sembla que només apareguin escenes religioses, Crists en agonia del dret i del revés, soldats romans, llances, creus i sants. És normal que amb els anys, i enmig de tanta escena dolguda, més d’un pintor perdés l'oremus -quina paradoxa- i comencés a pintar nus a tort i a dret. “Escolti, què és això? Quina desviació de la moral!” – retreia el bisbe de torn a l’artista. “I ara, Excel·lentíssim i Reverendíssim Senyor, això són escenes de la Bíblia, que no ho veu que és Eva expulsada del paradís? Sense res, pobreta, que se’n va anar. I aquí la pobra Susanna assetjada pels vells, tota despullada a la vora del riu...”. “Ah, i tant, no sé com no me n’havia adonat- deuria dir el bisbe. Li faria res pintar-me’n un de semblant per al meu despatx privat? Amb un Adam sense la fulla de parra –si us plau- i els braços ben tornejats...”.

Piano - Forte

Em pregunto fins a quina edat es pot motivar un alumne de piano fent-li tocar marxes militars per molt de Schumann que siguin. Es pot ensenyar la música com un seguit d’automatismes i prou? Robots que llegeixen partitures amb total rigor, un dia se’ls demana que interpretin alguna peça amb una mica de swing o que improvisin al damunt d’una senzilla roda de blues i se’ls penja el sistema operatiu. Allò que diuen:  “entre poc i massa”.

Cignes i engrunes

El cignes també s’acostumen a la rutina humana i aprenen a sobreviure fora del seu àmbit. Mengen engrunes i crostons de la mà de passavolants amb xandall i turistes endiumenjats. Fotografies i rialles. Els cignes fora del llac perden l’elegància, mostren unes potes plenes de durícies i es mouen de manera maldestra. Res a retreure’ls: qui no ha deixat de volar alguna vegada per anar a buscar, entre dòcil i resignat, unes molles de pa?

3 x 3

Barba sí / Barba no 

Tot el Nadal amb una bona barba. Just després d’afaitar-me apareix la disparitat d’opinions. Per a alguns ara em veig millor i més jove, per a d’altres la barba quedava més bé i adequava millor la meva imatge a la moda actual. El mateix que els del primer grup deurien pensar els restauradors de la famosa màscara mortuòria de Tutankamon al museu egipci d’El Caire perquè, pel que sembla, l’hi van fer caure enmig d’un procés de restauració. Era més guapo el jove faraó sense el famós apèndix blau i daurat? Potser sí, potser no. Sigui com sigui, i per si de cas, sembla que els tècnics es van apressar a tornar-la a enganxar amb una vulgar cola moderna. L’acció ha aixecat polseguera perquè ara s'hi veu el groc de l’empast i fa que la màscara perdi part del seu encant. Tot plegat, un nyap. Ai, la barba, més de 3.000 anys fent anar els homes de corcoll!

Regust amarg 

En una llibreria, repassada ràpida al darrer llibre de Josep Pla. Uns apunts per als seus diaris. Potser no els haurien d’haver publicat. Regust amarg: a Pla la lucidesa se li clavava per dins: “En paz con los hombres y en guerra con mis entrañas”, que deia Machado. No estic segur que el de l’Empordà complís la primera part. Cap al final de la seva vida bevia més que no pas menjava. 

Música guai 

Remena pel meu Ipod, gairebé 2.000 cançons, la majoria de jazz: “... però Carles... al teu Ipod no hi tens musica guai!”

Fornícules

Només ens adonarem de la seva existència si deixem estar el telèfon mòbil amb el qual deambulem pels nostres carrers amb el nas enganxat a la pantalla. I a vegades ni així perquè, com els bolets, acostumen a passar desapercebudes, confoses entre les façanes. Sí, les fornícules – hornacinas en castellà- costen de veure. Aquest espai rebaixat a les parets de les cases per acollir i mostrar la devoció a un sant o santa és una espècie en extinció. Moltes ja van caure durant la guerra civil, tapiades o destruïdes. Però de tant en tant, en alguna cantonada o paret mestra, encara en podem veure alguna que ha sobreviscut al temps, les ideologies radicals o a la fal·lera constructora. Que ben mirat, i si tenim en compte el poder destructor d’aquests tres factors, n’hi ha per creure en el sant en qüestió i els seus miracles. Pensem-hi la propera vegada que, passejant distrets per la nostra ciutat, trobem una fornícula plena de flors i espelmes. És per posar-n’hi una.