Piscines

Sembla que sí, que finalment les podrem omplir. Els darrers xàfecs han estat benèvols amb elles i el que semblava que havia de ser, almenys vist des de l’aire, una mena de formatge de gruyère de forats erms i blau enrajolat s’ha esvanit amb les darreres tempestes. Pels que som del poble i ja tenim una edat, amb les piscines ens passa igual que amb les cireres: abans eren una fruita de temporada i ara en podem menjar tot l’any. Però ni que sigui per nostàlgia, ens agraden les piscines descobertes de l’estiu. Llençar-s’hi és com capbussar-se en un tros de cel que s’emmiralla en l’aigua. Sense ales, a força de braçades, ens tornem aus que volen per una atmosfera clorada entre un sol que titil•leja, calidoscòpic, arran de terra. Sense brànquies, som estranys amfibis de cames llargues. La piscina ens acull com un gran ventre, càlida i amable, fins a marfondre’ns en el somni amniòtic d’un nounat. Des del fons estant, el soroll del món s’esvaneix fins a convertir-se en una lleu remor i els nostres pensaments, com les notes d’una pianola antiga, ens dringuen dins el cap. Mentrestant, els cossos dels banyistes llisquen per la superfície tot fent coreografies de cinema mut. Hom diria que fins i tot el temps s’ha quedat surant en un racó o roman, enredat, als filtres de l’aigua. Ingràvids, per uns moments som l’home a la Lluna, astronautes precaris en banyador. Fins que se’ns acaba l’aire: sense ales ni escates, eixim a la superfície per asseure’ns, xops i refrescats, al caire de la piscina. Amarats, prop d’un bocí de cel amb regust de clor.