Sí, vull

En temps políticament correctes, del “tots i totes” i el “ciutadans i ciutadanes” encara perviuen maneres de fer d’allò més allunyades d’aquesta pretesa modernitat. I és que hi ha inèrcies, prejudicis, i estereotips que no es corregeixen amb la incorporació del gènere als textos. A ulls de la majoria de gent, una mestressa de casa és això: una dona que, mentre el marit treballa en una oficina, fàbrica, etc., ella fa labors domèstiques. La inversa és encara estranya i de ben segur que l’home que hagi apostat per aquesta alternativa, és a dir: fer les feines de la llar, rep en algun moment donat algun comentari cosí germà de la condescendència i la broma fàcil. A l’empara d’aquest prejudici, hi ha dones que tenen clar que potser sí que l’amor és cec, però amb elles, i arribat el moment propici, el seu va ser triat amb teleobjectiu i calculadora. En el millor dels casos, dones endollades, “Senyores de...” que amb el seu sou irrisori ni en somnis es podrien permetre el BMW descapotable amb què van o el següent viatge de luxe en condició de “...i acompanyant”. Dones que van ascendir en tots els àmbits amb unes quantes trucades i un parell de nits, que en dir “Sí, vull” en realitat pensaven en la targeta de crèdit i una renda de per vida. Dones que van fer del seu cos la seva millor inversió i que ara suen al gimnàs mentre intenten dissimular els “ja” perquè semblin “encara”. I entre bicicletes estàtiques i peses desitgen que la noia jove i esvelta que tenen al costat no sigui la nova secretària amb ambicions de qui tan bé el seu home darrerament els ha parlat.