Autodidacte

Sempre he estat, en l’àmbit musical, allò que als països anglosaxons anomenen un “self-made man”, és a dir: un autodidacte. Tret de les primeres lliçons en els tallers de l’escola i algunes classes de guitarra durant alguns mesos, sempre he anat fent per compte propi. L’auto ensenyament és peregrinatge educatiu que, amb pujades i baixades, omple el practicant en qualsevol àmbit de coneixements que grinyolen, dubtes, tics i trucs. En definitiva, permet bastir una manual eminentment pràctic però amb evidents mancances teòriques. Darrerament he reprès les classes de música. Ara, amb l’ajut d’un professor, podríem dir que “ordeno la calaixera”, endreço els pocs coneixements que al llarg dels anys he anat adquirint de manera desordenada. Una de les darreres fites ha estat la possibilitat d’enfrontar-me a una partitura sense massa por. Fa anys, quan feia música clàssica, vaig arribar a llegir composicions prou enrevessades, però era un procés força automatitzat: desxifrava aquella corrua de punts i línies a cop de metrònom. Llavors, tot quadrava. No va ser fins uns anys més tard, en fer música més sincopada com el jazz, que totes les mancances van sorgir. Ara, però, a còpia d’hores he aconseguit entendre més o menys què passava. Ben mirat, el mateix Duke Ellington ja ho deia: “It don’t mean a thing if ain’t got that swing”. En la música actual, l’important és el ritme. Amb les dues visions, la clàssica i la moderna, puc arribar a desxifrar les notes escrites amb la mateixa emoció que Champollion llegia els jeroglífics de les piràmides del Caire, recent descoberta la clau de la seva traducció. Al tren, per exemple, llegeixo música com aquell qui llegeix un llibre. Com en una pianola, ressona dins el meu cap. En arribar a l’estació de destí, m’aixeco del seient i surto del vagó amb una sensació una mica incòmoda. Com si en la meva lectura hagués deixat al terra un escampall de notes i hagués d’advertir a la resta de passatgers “Vigili, no patini amb aquella corxera” o “Ull, no trepitgi aquell bemoll”.