Que si naps, que si cols...

Dinar cada dia de restaurant és una d’aquelles coses que, a la llarga, passa factura. Un any de sobreviure a cop de menú ens converteix en un inventari ambulant de descompensacions orgàniques i correm el risc que al laboratori d’anàlisis clíniques ens cobrin un recàrrec per abusar. De cop i volta, a més, la varietat d’olis, sals, espècies i horaris que gastem posen en evidència un seguit d’incompatibilitats alimentàries que mai no haguéssim pensat. Incompatibilitats que, fins i tot, apareixen recollides en diversos llibres una mica a cavall entre la ciència, l’auto ajuda, la quiromància i el Dr. Jiménez del Oso. Es veu que la majoria vénen donades pel grup sanguini al qual es pertany. Així, si som O+, ens trobarem que aliments com la carn de porc (adéu peus amb suc, adéu galtes a la brasa) o les cols de Brussel·les són del tot inadequats per al nostre benestar i equilibri interior. Per a cada grup sanguini, doncs, podem trobar una llista d’aliments incompatibles, nefastos, rigorosament prohibits per al cos. I aquí és on rau el problema: n’hi ha prou amb què ens neguin quelcom que de seguida notem com ens envaeix un estrany sentiment de desig cap a la cosa prohibida. Mai no m’havien agradat les cols de Brusel·les: menudes i llefiscoses, de gust massa fort i pitjor pair, sempre les evitava. Ara, des que sé que no en puc menjar, em criden des del verd de les pissarres dels menús, em xiuxiuegen “menja’m” a cau d’orella a les portes de cada restaurant. Les demano vençut, després de repassar la carta una vegada i una altra. Les frueixo amb delectació, petites perles verdes (!!) amb el gust de tot allò que ens és prohibit...