Jo ja t'ho deia

De petit hi havia dues menes de calendari: l’oficial i l’oficiós. El primer penjava d’un ganxo a la paret de la cuina i regia els dies d’escola, els caps de setmana i –llavors encara- poca cosa més. El segon es trobava dins la nevera en forma de iogurt i més que un calendari era una mena de recordatori de les dates assenyalades. La data de caducitat impresa a les seves tapes anava sovint lligada a un esdeveniment important. A mesura que anaven passant els dies, esdeveniment i iogurt recorrien camins oposats: mentre que l’un anava prenent cos (festa d’aniversari, examen, visita al metge, etc.), l’altre s’evidenciava com un producte efímer, amb la idoneïtat per al seu consum cada cop més precària. Ara bé, arribats a la data assenyalada tots dos havien de desaparèixer: l’un per la seva consumació resolta en forma de pastís, butlletí de notes o injecció a la natja. L’altre, engolit per postres havent dinat. Així es tancava un cicle, podríem dir-ne “làcteo-vital”, que llavors trobava d’allò més raonable. Per contra, un iogurt als prestatges de la nevera més enllà de la seva data de caducitat era una catàstrofe. Per la part més biològica, imaginava el iogurt començant a mudar la seva textura mentre un exèrcit de bacteris i fongs es congriava en el seu si. Però el pitjor era la data impresa a la tapa, que havia sobreviscut a la lògica del calendari que penjava de la paret. Amb les espelmes del pastís apagades, l’examen resolt i la xeringa ja injectada, allò significava obrir una escletxa entre l’espai i el temps, desballestar l’ordre natural de les coses i no augurava res de bo. Ahir vaig tenir esma de menjar-me un iogurt caducat, força a contracor, empès per la mala consciència d’haver-lo de llençar i ja ho veus: una desgràcia rere l’altra. Jo ja t’ho deia.