El primer cop que ho vaig veure va ser a Londres: “Excuse me...”. Algú em convidava a cedir-li el pas a les escales mecàniques que duien de l’estació del metro al carrer. Pel que sembla, la velocitat de la cinta esglaonada que ens transportava no li era suficient i li calia avançar-me. Li urgia, si hem de fer cas del seu to. Ara ja podem observar aquest fenomen aquí: la pressa també és un bé importable. Cap a on van aquests adelerats? De debò no en tenen prou amb la velocitat de les escales? Fa un efecte estrany veure’ls caminar per uns graons construïts expressament per a no fer-ho. Caldria, doncs, dissenyar noves escales amb diversos carrils? Tot i així sempre hi hauria qui no en tindria prou i seguiria avançant a peu pels graons lliscants més ràpids. En el cas extrem, imagino el corredor urbà fent les seves gestions al doble de velocitat que la meva. Jo el saludaria per segona vegada al mateix tram de l’escala mentre ell m’observaria estranyat, com si jo fos només una imatge fugissera o, més exactament, un déjà vu.15/3/09
"Excuse me"
El primer cop que ho vaig veure va ser a Londres: “Excuse me...”. Algú em convidava a cedir-li el pas a les escales mecàniques que duien de l’estació del metro al carrer. Pel que sembla, la velocitat de la cinta esglaonada que ens transportava no li era suficient i li calia avançar-me. Li urgia, si hem de fer cas del seu to. Ara ja podem observar aquest fenomen aquí: la pressa també és un bé importable. Cap a on van aquests adelerats? De debò no en tenen prou amb la velocitat de les escales? Fa un efecte estrany veure’ls caminar per uns graons construïts expressament per a no fer-ho. Caldria, doncs, dissenyar noves escales amb diversos carrils? Tot i així sempre hi hauria qui no en tindria prou i seguiria avançant a peu pels graons lliscants més ràpids. En el cas extrem, imagino el corredor urbà fent les seves gestions al doble de velocitat que la meva. Jo el saludaria per segona vegada al mateix tram de l’escala mentre ell m’observaria estranyat, com si jo fos només una imatge fugissera o, més exactament, un déjà vu.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
6 comentaris:
Sempre tenim pressa, encara que no anem enlloc, encara que no ens esperi ningú, tenim pressa.
Sí, i quan arribem...tornem a començar.
Llegiu el llibre de Sèneca de la nova Bernat Metge, ja ho veureu, ja! 2000 anys, i seguim igual!
Carles
I mira que son bonics alguns camins, si giressim el cap...
ep, buscava alguna adreça teva però no me'n surto. coses de llengua, faig. classes, correccions... el que hi hagi!
Jo també ho vaig veure per primera vegada a Londres i no entenia massa que passava. Jo asseguda, que aquelles escales són molt llargues, i els altres corrent. El que no sabia és que també s'havia imposat aquí
En un fragment de la peli "La Haine" uns joves immigrants es dediquen a insultar la gent que es deixa portar per les escales mecàniques, segons ells, perquè es deixen arrossegar pels mecanismes establerts, per la societat d'avui en dia. Tot depén del punt de vista.
Publica un comentari a l'entrada