La Goulue

M’assec al costat de la tomba de la La Goulue i imagino el dring de les copes de vidre, l’escalfor de l’alcohol, la música estrident de notes vermelles, les faldilles lleugeres i els enagos blancs, un deliri de lamparetes pels carrers de la nit, espurnes i llavis, la nit encesa a París. I sobta el contrast amb la calma serena del cementiri i la fredor de la pedra de marbre. Mentre reprenc el camí, Montmartre avall, no me’n puc estar de pensar “Que te quiten lo bailao, Goulue!”. I mai més ben dit.