Els contes de Mercè Rodoreda són durs i cantelluts com la pedra, fruit d’una societat en què tant era descobrir que la realitat és només un acord: trencar algunes convencions et duia a ser perseguit per un munt de dits acusadors. Els seus personatges semblen fills de la por i el “què diran”, condemnats a viure dins la cotilla social per sempre. A vegades tanta foscor fa un punt d’angúnia i voldries regalar als seus protagonistes una mica d’aquesta llum clara i càlida tan pròpia dels solsticis d’hivern. Convidar-los a dinar una paella de peix i vi blanc, un cafè després de les postres. Fer-los passejar una mica, rambla amunt, rambla avall al sol-solet del migdia, fer-los veure que, després de tot, no n’hi havia per a tant...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada