Olímpicament

Obre el sobre amb parsimònia mentre tothom espera sentir el nom de la ciutat guanyadora. "... à la ville de...". Pausa. Llegeix. “Bang, you’re dead!”. Com? “Pam, estàs mort”? Què vol dir això? Algú li ha canviat el sobre? Suor freda, la gent espera. Remor. Passen segons com hores. Una revenja per no haver escollit una ciutat determinada? Però si ell només és el missatger! “Don’t shoot me, I’m just the piano player!! No dispareu al pianista. Això no pot estar passant... mira, doncs ni París, ni Londres, ni Roma... à la ville de... Sant Feliu de Porqueres!”. Silenci. Consternació. I un monarca que comença a aplaudir. I tot el seu seguici, i prínceps i princeses, caps de protocol, presidents d’estat i ministres, petons i abraçades i un himne que ningú no sap identificar. Foto oficial als diaris, declaracions de l’alcalde agraït tot dient que quina sort la dels porquerencs i que a veure si els Jocs ajuden a reactivar l’economia de la comarca, tan tocada darrerament...”.