Capvespre vermell, camp de maduixes on collir-hi minuts de
polpa sucosa. Espai heura, temps rosa silvestre. El fang a les soles ens acosta
una mica més a nosaltres, que tenim tendència a perdre’ns en matins de
despertador i tràfecs urbans. L’aire aquí és pur i omple els pulmons a pleret.
O potser sóc jo, que el degusto com si fos un vi vell. Ja les tenim aquestes
coses, els que un dia vam ser assidus a broncodilatadors i als serveis d’urgències
dels hospitals. Els asmàtics ens podem passar una bona estona embadalits en la
nostra respiració, entotsolats, perquè venim de nits massa llargues d’ofec i hem pogut
passejar de puntetes per aquella frontera que va del respirar al no respirar
mentre tothom dormia. Els asmàtics venim de nits en què s’aprenen lliçons que
la majoria de gent no comprendrà fins força anys més tard i sabem com costa
allò que normalment donem per descomptat. Dins de cada asmàtic hi ha un vell
que en té prou amb veure passar la tarda assegut en un banc de fusta a redós d’un
capvespre vermell.
1 comentari:
O sigui que els asmàtics sou gent tranquila
Publica un comentari a l'entrada