“Maridatge” és una d’aquelles paraules que, a força de repetir-les, perden tot el seu encant. Una mica com les gaies cançons dels anuncis de cervesa cada estiu o les fotos exhibicionistes a Instagram. Hi va haver una època en què tothom maridava. Es maridava a cor que vols i fregant el malabarisme gastronòmic... afortunadament la crisi s’ha endut molta posada en escena, molta infatuació embafadora a què s’aboquen molts pobres d’esperit amb ganes d’impressionar i de ser impressionats. La crisi ens ha fet deixar estar de romanços i punyetes emmidonades. Demanem el més senzill, ara que el temps acompanya. Una mica a desgrat –però potser feia falta- tornem a aquells temps en què ningú hagués dit “que bé que mariden el vermut i les olives”. Tancats a casa redescobrim el plaer del maridatge del vi i el formatge manxec, un dels plaers que ens queden als que, perplexos, hem descobert massa tard que vivim en un país fet a mida del maridatge més perfecte que durant molt anys hi va haver: el dels curts de gambals que anaven al banc a demanar hipoteques estratosfèriques que aviat no podrien tornar i el dels il·luminats sense escrúpols que els les van donar. Visca.
2 comentaris:
... sense oblidar que alguns maridatges són un ménage à trois: hi havia qui donava les hipoteques, qui les rebia i, imprescindible, l'eix del triangle: qui feia uns pisos de merda i era imprescindible per a la relació dels dos primers. Aquests darrers semblen desapareguts en combat, però...
Pisos de merda amb parets de paper de fumar. Molts constructors han begut oli a la darrera volta del cuento de la lechera. És un consol.
Publica un comentari a l'entrada