Els punts sobre les "i"

Van començar a aparèixer decapitades a tot arreu: als titulars dels diaris, als rètols dels mercats, als llibres de text dels escolars. “i” sense punt a sobre seu, com columnes sense capitell, amputades. Al cap d’un temps es va saber que la majoria de petites taques que culminaven les “i” formaven part d’un estoc acumulat per un magnat rus que havia fet fortuna amb la distribució de gas. Ara, però, no era una qüestió d’energia, ni del poder que atorgava poder girar una clau i fer que les canonades d’una regió es congelessin. Era només un caprici: avorrit de tot, el nou ric trobava que els punts de les “i” eren més saborosos que els ous d’esturió que comprava des de fa anys. El nou caviar ortogràfic se li fonia al paladar i l’oferia amb orgull als amics, el feia tastar amb concupiscència i cullereta –com en el conte de Quim Monzó- a les seves amants, que es delien pel gust de la tinta segrestada. El líquid, però, no era innocu i l’excés de negre acabà per matar l’empresari rus una nit d’excessos gramaticals. La notícia saltà l’endemà a tots els diaris després que el becari de torn hagués pogut comprovar que s’havien acabat els atemptats a les conjuncions, que finalment algú havia posat els punts sobre les “i”. “Possible suïcidi”, va escriure, més pel plaer d’emprar una dièresi -quina disbauxa després de tanta sequera!- que no pas endut pel rigor informatiu.