Llum de dissabte

Potser era la llum de dissabte, la que actuava com a substància catalitzadora - els fotons, potser? El cert és que aquest dia de la setmana ens era molt més propici i ens feia més receptius a tot. Trencada la rutina dels dies d’escola, els dissabtes ens llevàvem més tard i, de bon matí, ens embadalíem amb la programació d’una TV que llavors encara no estava sotmesa a la dictadura dels comptes de pèrdues i guanys. La mal anomenada caixa tonta - perquè donat el cas qui resulta un cretí és només l’espectador que no sap apagar l'aparell en el moment adequat- regalimava cultura i un gust pel risc que actualment, si bé encara hi és, l’hem de pescar en altres mars. Aquells matins ens podíem quedar embadalits tot escoltant La estatua del jardín botánico de Radio Futura, a La 2 o El boulevard dels xiprers d’Umpah-pah, a TV3. Cançons amb personalitat que van configurar el nostre gust musical. Ara per escoltar melodies semblants hem de tenir una nit insomne i, malauradament, constatem que han quedat relegades a les franges més avançades de la nit, ja gairebé de matinada. Només falta que la música passi a ser una assignatura optativa. A vegades fa l’efecte que tot plegat forma part d’una estratègia per aconseguir un món feliç però a la manera d’Aldous Huxley, fet de babaus acrítics que, tot jugant a fer puzzles amb fruites digitals de colors, van embadalits cap a la feina.