Walk like an egiptian

De fet no és que els antics egipcis es passessin 2.000 anys caminant de gairell només és que, com passa sovint, els faltava perspectiva. Almenys pel que fa a les seves pintures i escultures murals. Si bé és cert que algun faraó va intentar innovar*, a la seva mort tot va tornar als cànons de sempre. D’aquí la cançó de les Bangles, que no va ser un grup one hit wonder però gairebé.  I és que la qüestió de les tres dimensions pel que fa a l’art sembla que no ens va preocupar mai massa: importava més el cànon de l'època que no pas el realisme de l’obra. De Tutankamon al romànic, tret d’alguna filigrana grega, a l’autor del moment això dels punts de fuga li sonava tan proper com a nosaltres un menú en rus en un restaurant del Passeig de Gràcia. No va ser fins al Renaixement quan el jove Masaccio –quin remei, va morir als 27 anys, com Jimi Hendrix, Kurt Cobain, Janis Joplin o Amy Winehouse- es va preocupar una mica per donar més veracitat a les seves pintures. Un dels primers exemples és a Florència, a l’Església de Santa Maria Novella. Allí, entrant a mà esquerra, hi trobarem una ombra fresca que, aclaparats per la calor d’agost, és d’agrair. També la pintura de la Trinitat on per primera vegada es mostra amb gran habilitat l’ús de la perspectiva i el Pare, el fill i l’Esperit sant. També un parell de senyors que no apareixen a cap capítol de la Bíblia però que van ser els que van pagar l’obra. I és que en l’art una cosa és clara: qui paga mana*, bé sigui a l’antic Egipte, a l’Edat mitjana, al Renaixement o ara.

*Neferjeperura Amenhotep, conegut pels de casa com Akhenaton va posar el regne potes enlaire, encara que una flor no fa estiu. Es va casar amb Nefertiti, la del bust del museu de Berlín i el disc de Miles Davis.

*Bé, Gaudí feia una mica el que li semblava, per desesperació dels seus mecenes, que veien com les obres de la seva futura casa s’allargaven i s’allargaven mentre se sortien del pressupost cosa de no dir.