Principi de curs. Reunió de pares i mares. Ens asseiem als pupitres de la canalla, a la seva mateixa aula, mentre la tutora va desgranant els detalls del curs. Uns fan broma amb els de la taula del darrere: ja fa uns quants cursos que són amics. Una senyora sola, tocada i posada amb unes sabates de sivella daurada, pren nota de tot en un bloc petit. Un pare grassonet es distreu i mira el mòbil: consulta el seu compte de La Caixa; a una mare li sona el Whatsapp. Una altra ja és la col·laboradora “oficial” de la “senyoreta” i l’ajuda a repartir els fulls mentre un tercer aixeca la mà per fer una pregunta. Calvícies incipients o declarades, una panxa revinguda, alguns cabells blancs, maquillatges i algun tenyit massa evident. Una classe plena d’adults però me’ls miro i en cadascun dels seus actes no em costa massa trobar-hi la mena de nen que un dia van ser: l’aplicat, la simpàtica, el distret, la llesta, el lent, el polit i el que no ho és tant, el reservat que va a la seva i que podria ser el delegat. “Senyu, perdoni, és que hauria de marxar abans...”. Ajusto la porta, sento la remor de la resta mentre camino escales avall.
2 comentaris:
Jo que em pensava que ja no tornaria mai més al cole...
"Nunca digas nunca jamás..." :)
Publica un comentari a l'entrada