Truc o tracte?

A vegades envejo una mica aquelles núvies vestides de blanc radiant que afirmen al sortir de l’església, exultants i amb ulls brillants d’enamorada: “És el dia més feliç de la meva vida!!”. Vull dir que m’agradaria estar feliçment emmarcat per un grapat de tòpics sense ser-ne conscient. Viure amb el pilot automàtic social, empassar-m’ho tot com les oques, no qüestionar convencions, ser una baula més de l’engranatge, comfortably numb. Però és divertit jugar a fer d’antropòleg, sociòleg (xxxx-òleg, en general). Sovint som nosaltres i la nostra circumstància, circumstància que sol venir donada per una bona colla de convencions acumulades al llarg dels anys. Però són immutables, aquestes convencions? Les podríem capgirar? Un cop vaig llegir que existeix una tribu els membres de la qual no tenen inconvenient en copular públicament però que es moren de vergonya si algú els veu menjar. Com és que en la nostra societat, per exemple, no costa res convidar algú a una calçotada però tothom ens miraria amb astorament si l’invitéssim a una sessió de sexe en grup? És possible que alguna festa de Halloween aquests dies acabi en una bacanal de panellets, moniatos i plaer carnal però em fa l’efecte que seran minoria. Trick or treat? Truc o tracte? Si vius en societat, una mica de les dues coses.