Començar una carrera universitària perquè és el que s’espera de nosaltres i acabar-la per amor propi no és el camí més curt cap a la insatisfacció personal però sí un dels més segurs. Podem substituir “carrera” per “matrimoni” i probablement no ens costaria massa trobar qui es va casar massa jove, amb la persona equivocada, que ho va fer perquè hi ha unes expectatives socials que ens condicionen més del que ens pensem i que hi roman per allò que els psicòlegs anomenen “inversió emocional” (o com deia el Petit Príncep “és el temps que he esmerçat en la meva rosa el que la fa valuosa”). Podríem dir cinc cèntims del mateix en altres àmbits. Si a tot plegat hi afegim una bona dosi de resistència al canvi i un grapat de pors (a la solitud, a perdre l’estatus social, etc.) ens podem trobar al mig d’un banc de peixos resignats que neden a les tèrboles aigües de la insatisfacció. Al final fem un farcell amb pros i contres i, si a la nostra balança personal guanyen els primers, seguim nedant. Malgrat tot, sempre hi ha l’opció de no dimitir de ser qui som, de –com diuen ara- saber-nos reinventar, trobar el nostre camí després de molt buscar i forçar costures. No és fàcil, cal tossuderia i a vegades no hi ha premi, però com canten els bluesmen: “When you’re dead, you’re done”. Resignar-se és perdre.
Fotografia: Carles. Mercantic, Sant Cugat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada