Salvador Espriu explicava que a l’època més fosca del franquisme, per tal de sobreviure, feia de passant amb un notari. Aquest darrer era, i malgrat tots els estudis, un tanoca de cap a peus. Això no és cap sorpresa i sol passar. Sovint el nostre registrador anava atabalat i no encertava a dir ni què requeria ni el nom de l’ajudant a qui volia demanar l’encàrrec. Perdut en el seu embolic mental i per desesperació del pobre Espriu, l’home de lleis li deia: “D’aixonsis porti’m el d’allonsis!”. A vegades ocorre que ens trobem algú que, per haver-lo tractat amb freqüència, hauríem de saber el seu nom, però la memòria juga males passades i la calaixera dels records de tant en tant no es vol obrir. Tot fa pensar que la cosa anirà a més, què hi farem. Quan el cas es dona intentem salvar la situació tot fent alguna giragonsa verbal una mica esperpèntica que ens permeti salvar el mal pas. Tinc un conegut que, malgrat els anys que fa que ens anem trobant, és incapaç de retenir el meu nom. Una altra persona es neguitejaria però ell ho resol amb una forta abraçada i saludant-me amb convicció: “Què tal...” amb el primer nom que li ve al cap. Llavors jo el corregeixo i ell fa com que sí, que ho tenia ben present, que quin lapsus. I fins la propera trobada.
2 comentaris:
Caram, quin canvi d'aparença! Me n'adono ara. Saps que fa molta vergonya no recordar el nom d'algú? Darrerament em trobo gent coneguda molt temps enrere que em saluden pel nom, i jo no recordo com es diuen. A mi em fa vergonya, no sé on posar-me.
Això passa de tant en tant, és normal. Pots fer com fa l'amic del post. O amb un "Ei, com et va?" on "ei" és el nom :)
Publica un comentari a l'entrada