La flor de Sant Joan

La meva escola era al mig del bosc. Tan al mig que encara ara, 30 anys més tard, hi segueix estant. Mirar per la finestra i veure oliveres, un ramat de xais o horts amb tomaqueres ens havia de configurar, per força, una manera diferent d’entendre el món de la que pogués tenir un estudiant al mig de qualsevol ciutat. Crec que molts, sense ser-ne massa conscients, teníem dos calendaris: l’oficial, ple de dates marcades amb etiquetes com “examen” o “festiu” i un altre, més subjectiu però igualment vàlid, que es regia pel que vèiem des de l’ampit de la finestra de la nostra classe. Així, quan floria la ginesta, volia dir que al cap de poc canviaríem els pupitres per piscines, els llibres per bicicletes i que la pissarra verda esdevindria ben aviat una taula de ping-pong. Era un compte enrere perfumat i tacat de groc, molt millor que el blanc inodor dels fulls del calendari que penjava de la paret. Ara, el que ja ens feia veure el rètol d’ARRIBADA amb lletres multicolor, pensar en la festa, coques, petards i tot el que vindria, era l’aparició de la flor de Sant Joan als marges dels camins. Ara sí que teníem a tocar dos mesos llargs de vacances amb regust de clor i síndria. No podíem – tampoc ens calia- demanar massa més.

Ahir vaig veure les primeres flors de Sant Joan al costat de les vies del tren i vaig pensar en els dos calendaris, l’oficial i el “florit”. Actualment aquest darrer no m’és tan vàlid, no es poden fer cites “per a quan floregi la ginesta”, però a mi encara em serveix per començar a desitjar aquest tros de cel que és el blau de les piscines a l'estiu o un bon tall de síndria fresca en treure’m les sabates feixugues, una mica cansades, després de caminar tot el dia sota el sol sufocant de la ciutat.