Quan la malaltia el deixà mut va ser dels primers a fer servir la veu digitalitzada d’un ordinador per comunicar-se amb tothom. Era una parla maquinal i neutra, amb un ressò robòtic, però ell la sabia humanitzar amb una ganyota que tothom interpretava com un somriure mentre l’aparell anava desgranant el que havia escrit prèviament. Amb el temps la tecnologia va millorar i els mateixos enginyers que van desenvolupar el programari inicial de la seva veu li’n van oferir una de més fluïda i vellutada, també feta de 0 i 1 però amb més matisos. Semblava un canvi per a bé però ara a les conferències que feia ningú l’identificava com l’eminent astrofísic que era, com si a la tarima hi hagués un impostor parlant de supernoves i forats negres en comptes d’ell. El mateix ocorria amb els seus fills, que afirmaven amb neguit “aquesta no és la veu del papa”. Fins i tot la seva dona, que ja s’hi havia acostumat i la sentia com un jersei vell de llana que el temps i l’ús ens han fet a mida, estava incòmoda. Finalment el científic va optar per tornar a la seva veu antiga, que no era la que s’entenia més bé, ni la més humana, sinó la més metàl·lica i robotitzada però que, a diferència de la nova, feia tant de temps que l’acompanyava que ja formava part d’ell.
2 comentaris:
El mateix passa amb les veus doblades. Si canvia el doblador no sabem reconèixer l'actor o actriu, i no ens agrada. Les relacions que es munta el nostre cervell de vegades són força intransigents.
El nostre cervell, Xexu, és ple de relacions predeterminades que s'ha anat muntant amb els anys. Entre això i el "programa base" acumulat per milers d'anys d'evolució estem ben venuts!
Publica un comentari a l'entrada