Adopta una cançó

A vegades, no se sap ben bé el perquè, una cançó decideix instal·lar-se uns dies en un racó de la nostra memòria. Hi va entrar en algun moment que la vam escoltar sense massa atenció (al cotxe, tot conduint; al fil musical d’un restaurant; a la sala d’espera d’algun metge, etc.) i uns dies més tard – o mesos; o anys- ella fa acte de presència. Volta pel nostre cap com un ocell en el moment més inesperat, quatre notes que s’han instal·lat còmodament amb sabatilles i bata incloses. Acostuma a ser una cançó tipus “guilty pleasure” de la qual no parlaríem mai bé d’ella en públic (“massa comercial; lletra poca-solta; cantant passat de rosca, etc.) o una composició que s’allunya força d'allò que escoltem diàriament -com s’arriba del jazz o el blues a Eric Satie?-. La qüestió és que tenim la cançó de torn ressonant com la gota que cau una vegada i una altra dins els nostre cap. Com va venir? Quan marxarà? És igual, deu ser que al nostre subconscient també li agrada la música i, de tant en tant, li ve de gust fer de DJ. Sigui com sigui, no hi donem massa voltes: ell té la darrera paraula pel que fa al nostre comportament. En aquests casos més val no preguntar-se si la cançó és xarona i de mal gust, sinó si la podrem ballar, perquè una cosa és segura: no deixarà de sonar!