“Mai no se sap, millor tenir el màster”, em diu. Sí, és clar, més val que sobri currículum que no pas que falti. Encara que això no és del tot cert perquè la sobrequalificació també pot ser un entrebanc: l’entrevistador pot pensar que tenim unes expectatives massa altes per al que pot arribar a oferir. Ara bé, si ens agrada estudiar amb els anys els títols s'acumulen per força: llicenciatura, postgraus, especialitzacions, etc... van fent pila. Però tot plegat, de cara al mercat laboral, només funciona si es compleix una condició: ser jove. A partir dels quaranta-cinc anys ets una rara avis en l’àmbit universitari. Fas exàmens i proves de validació rodejat de gent gairebé sempre més jove que tu, què hi farem. Els quaranta-cinc és una edat on ja es comencen a fer plans especials de reinserció perquè “ja ets vell”, per tant és inevitable plantejar-se si valen la pena les hores d’esforç i els diners invertits en l’enèsim curs universitari. Sobretot si és un curs especialitzat i pensant precisament en termes de “mercat laboral”. En aquest aspecte potser comença a sortir més a compte deixar voleiar lliurement el nostre intel·lecte. Abans un curs de llatí que de comptabilitat, per exemple. La paraula “pràctic”, com els bons vins, assoleix matisos interessants amb el pas del temps.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada