L'esmolet 2.0

Sento l'avís d'un esmolet als carrers de Barcelona. Enmig del brogit del tràfic i el gris de l’asfalt el seu so sembla el d’un ocell exòtic a punt d’extingir-se. Actualment, en una societat consumista com la nostra, un esmolet podria ser un exemplar pertanyent a un museu com el d’Història Natural de Londres: el diplodocus “Dippy”, la balena blava “Hope”, el Dodo de les Illes Maurici, l’esmolet de Barcelona. Guiat per les notes, busco entre els carrers algú que coincideixi amb el meu imaginari: el senyor gran de barba serrada, la flauta de Pan –el déu grec dels pastors- amb la seva melodia inconfusible, les moles gastades girant i la moto a mig gas. Al seu lloc, però, trobo un jove dins una furgoneta blanca amb un Whatsapp de contacte i l'avís enregistrat de la flauta que surt, discret però eficaç, per un altaveu. Renovar-se o morir. Nostàlgia, la justa.