El Carles del passat va comprar un disc de Miles Davis per al Carles del futur. “Això ara no, però d’aquí a un temps segur que t’agrada”. I, efectivament, uns anys més tard d’haver adquirit el CD a un quiosc de La Rambla el músic d’Illinois, el fill del dentista, omplia el meu iPod amb les seves cançons. Amb la mateixa idea, ja fa uns vint anys, vaig anar acumulant enregistraments de música clàssica per a quan “arribés el moment”. I sí, als quaranta-cinc anys Puccini és droga dura, Mozart sembla infinit i la Callas produeix autèntics calfreds. Per altra banda, com que musicalment ja sóc al capdavall del carrer, no cal que m’esperi a madurar més per escoltar depèn què: ho duc tot al sac, un festival de música, segles amunt i avall. Sovint canvia la forma però l’essència no tant. Avui, mentre enfilava Roger de Llúria cap a La Casa de les Punxes, un repartidor de “Tortas de aceite Inés Rosales” aturat en un semàfor dirigia sense cap mena de rubor l’orquestra imaginària que sonava a tot volum des dels altaveus del seu camió. En homenatge, crec que avui per berenar faré “tortitas” amb Vivaldi. No sé a quina de les quatre estacions encaixa millor aquest àpat hipercalòric – segurament l’hivern- però em solidaritzo amb el transportista que reparteix notes de música clàssica i “Tortitas Inés Rosales” pel veïnat, cultura i calories –tant se val- agafades de la mà.
1 comentari:
Jo crec que encara tens camp per córrer. Pensa en el Carles del futur, que 45 anys són pocs. Jo aniria acumulant discs de regetón i trap, perquè ara no, però més endavant ja veuràs.
Publica un comentari a l'entrada