Ostres, Carles, no sé si la meva experiència és gaire representativa de la situació actual. Al meu centre, el català com a llengua materna encara és lleugerament majoritari, tot i així, observo un a tendència dels catalanoparlants a passar-se al castellà en situacions informals, fora de l’aula. Però aquesta tendència és vella a Catalunya i m’atreviria a dir que precisament en els darrers anys, amb més pressió de les llengües de fora, hi ha gent que té la voluntat de mantenir en qualsevol situació la llengua pròpia, fora de l’ensenyament, em refereixo.
Per què tinguis una idea de la composició lingüística del meu centre, et concreto la llengua amb què parlen amb els pares els meus alumnes més grans:
Català: 16
Castellà: 10
Romanès: 2
Rus: 1
Armeni: 1
Un cas curiós o no tant: mare de parla castellana, pare marroquí (àrab). Llengua que parlen els pares entre ells i amb els fills: català
Opinant sobre el que escrius i la meva experiència, unes quantes consideracions desordenades:
1. Si es vol ser rigorós, penso que més que parlar de bilingüisme s’ha de parlar de diglòssia en la majoria dels casos.
2. Els alumnes, al meu institut acaben parlant català amb un grau de competència important en situacions informals i oralment. En situacions formals i per escrit, la seva competència és deficient. Fa anys havia treballat al Llobregat en un barri majoritàriament castellanoparlant, amb pràcticament cap problema en l’aspecte de competència lingüística dels alumnes que acabaven els estudis.
3. No hi ha problema a aconseguir que els alumnes parlin i escriguin català amb fluïdesa si arriben a la primària; com més grans arriben, més dificultats. Penso que –tu ho insinues- els centres escolars i el seu pla d’estudis en general en l’aspecte lingüístic no són el problema, el problema és l’exterior i aquí és on entra en joc el govern i, sobretot, la pròpia societat.
4. Insistint en el punt anterior, la solució a l’esmentada qüestió cal buscar-la fora de l’ensenyament.
5. Als instituts, de la mateixa manera que es fa a l’ESO, s’hauria de procurar que els alumnes recent arribats al país que no tenen el català com a llengua materna tinguessin un procés d’aprenentatge reglat de la llengua abans d’incorporar-se a les matèries corresponents, en cas contrari el fracàs és gairebé segur.
6. Encara que tu no en dius res, deixa’m dir-te que a mi em sembla molt bé que hi hagi aules d’acollida; no només bé, sinó necessari. Parlar de segregació és una bestiesa; es troba molt més segregat (a l’ESO i al Batxillerat) i durant més temps un alumne que ha d’assistir a unes classes sense entendre res o poc del que es diu.
7. No crec que sigui un problema que el català grinyoli més o menys mentre tingui una aparença de català –exagero-. Actualment tot grinyola, o gairebé.
8. Un detall, el problema més gran d’integració lingüística i social, jo el veig en els alumnes americans per raons que ara no explicaré però que se’m poden preguntar.
9. Evidentment, no parlaríem de tot això si la proporció d’estrangeres fos molt més baixa. Sigui com sigui, la qüestió de la llengua no és el problema dels emigrants que encara estan en edat d’escolaritzar-se sinó dels més grans. Els nens són absolutament permeables, són la família i la resta de la societat sobre qui cal actuar, o no.
La cosa m’ha sortit llarga però imprecisa, ja ho sé. És complicat. Deixa’m acabar dient que en el teu escrit potser caldria no només constatar una situació sinó també fer l’esforç d’intentar imaginar què podrien fer els política i la resta de la gent, si és que cal fer alguna cosa.
Ja saps que resto a la teva disposició, encara que és difícil parlar del tema sense l’intercanvi directe d’opinions.
Pere
És un degoteig constant: de tant en tant, algú qüestiona la legitimitat de la política lingüística que se segueix a les escoles de Catalunya. Concretament, es demana poder triar la llengua en què s’escolaritzarà els futurs alumnes. Ara per ara el discurs és que la llengua vehicular de l’ensenyament és la pròpia del país, això és: el català. Pel que fa als no catalanoparlants (alumnes de parla castellana inclosos) s’espera que, per immersió lingüística, l’acabin parlant. Aquesta era la idea que es va plantejar fa anys, just quan es va començar a desenvolupar el sistema educatiu català, recent estrenada la nostra democràcia. Era un model vàlid amb una majoria de famílies i alumnes catalanoparlants. Llavors, el grup era prou nombrós per incloure els nouvinguts a la dinàmica de les classes en català sense cap mena de problema: l’alumne resultava, a la llarga, competent en les dues llengües i es facilitava, així, la seva integració en la resta d’àmbits de la seva vida quotidiana. Actualment el discurs és el mateix però les circumstàncies han canviat: el solut (nombre d’alumnes a integrar) és més gran que el dissolvent (nombre d’alumnes catalanoparlants) i així no hi ha immersió que valgui per molt que ens dolgui. I aquí és, precisament, on comença el problema: aquesta evidència es nega per sistema. El resultat és un bilingüisme artificial, per descompensat: els alumnes catalanoparlants d’origen i una minoria de castellanoparlants (o d’altres llengües) són competents en català i castellà, però la gran majoria que no tenen el català com a llengua materna surten de la immersió amb un català que grinyola, après per compromís i on s’assumeix que és, només, “la llengua del professor”, la llengua de l’escola. No sé quina hauria de ser la solució a l’esmentada qüestió, però crec que aquesta és una tendència que va a més i, mentrestant, el discurs dels responsables polítics resta inamovible des de fa anys. Es nega l’evidència mentre la llengua entra, lentament, en un procés de “gaelització”. Em temo que quan això s’accepti en determinats àmbits ja farà anys que haurem fet tard.
Demanar un entrepà de pa amb tomàquet a Barcelona és un esport de risc. Una loteria. I no hi fa res que, d’entrada, l’establiment mostri un mínim de garanties gastronòmiques: pot passar a qualsevol lloc. Vull dir que amb una mica de sort aconseguirem un pa cruixent, de sola colrada i molla tendra untada amb eficiència amb el lliscar suau però decidit de mig tomàquet madur. Una llesca comme il faut amanida amb un oli d’oliva espès, daurat i gustós, i un polsim de sal. Ara bé, la sort ens pot mostrar la cara més fosca de la gastronomia: un pot amb tomàquet ratllat, aigualit, deixatat, amb una cullera a dins que en surt de tant en tant per sucar -xopar!- una llesca reblanida de pa industrial. El resultat és una pasta que ofèn el paladar, un artefacte de consistència pastosa que fa pensar que Einstein, quan va dir allò de “tot s’hauria de fer tan simple com fos possible, però no més”, desenvolupava la seva “Teoria de la relativitat” en un d’aquests antres sense vergonya ni cultura gastronòmica amb què de tant en tant topem.
Anys de degoteig mineral han aixecat una catedral salina magnífica. Arcbotants, contraforts de cristall blanc. Sales de sodi, parets lluents de color rosat: una variant del mineral anomenada, encertadament, “carnelita”. Estalactites, estalagmites. Pinacles d’aspecte orgànic si no fos per la seva fredor i els segles que acumulen. A la cova hi fa una temperatura constant al llarg de l’any, al voltant de tretze graus. Els ratpenats, fugint de les inclemències de l’hivern, s’aposenten al sostre de la gruta a la recerca d’un clima amable i constant. Un refugi segur. La sal, però, segueix el seu creixement de manera ineluctable. A l’estiu, quan puja la temperatura, els ratpenats deixen enrere la seva hibernació i es disposen a abandonar la foscor de pedra que els ha arrecerat els darrers mesos. A la majoria, però, la sal els ha crescut al voltant de les potes i els ha lligat al sostre per sempre més. Llavors, incapaços de desprendre’s malgrat tots els esforços, acaben per morir d’inanició. Ben mirat, la naturalesa és una proveïdora magnífica de metàfores.
