Desconfiats?

Llegeixo el diari i ja no penso si veig l'ampolla mig plena o mig buida sinó què se n'ha fet de la meitat que falta.

El pot dels colors

Paraules

No sé si ens cansarem mai de joguinejar amb les paraules. No. Més aviat seran les paraules que es cansaran de nosaltres. Ens deixaran, vençuts, quan ja no estiguem a la seva alçada.

Redescobriment del silenci

Torna el disc de vinil. I amb ell el silenci imposat a mitja audició, la pausa necessària. El full en blanc en què s’escriuran totes les notes de la cara B. Ara entenc perquè el CD, a vegades, embafa.

...ergo sum.

Agafar el propi mòbil, trucar-se un mateix i reconèixer-se en la pròpia veu. No sempre passa.

Caçador de silencis

Sortir a buscar-ne era només l’excusa. Entre el rosat dels carlets i el gris dels fredolics, un pensament verd molsa; entre camagrocs i pinetells, omplir el cistell de vent, aire amarat de pi blanc; entre una llenega i una farinera, la calma del temps que flueix suau. Rovellons, pebrassos, ous de reig, peus de rata, apagallums… fins i tot les cireres de pastor i el galzeran eren només una coartada, l’escenari on l’actor que sóc jo s’asseia al mig d’una pedra a comptar les hores, entre gotes de rosada i espurnes de llum. Res més, els bolets com a excusa. Ara el bosc ha esdevingut el peregrinatge a la meca del fong, i les gotes són quads amb tubs d’escapament per on fuig la calma. Cotxes, arpelles, plàstic, metall i, al final, una bossa al fons del congelador que fa mesos que ningú no toca. Perquè ells, ja ho he dit, no eren pas el motiu sinó l’excusa. Caçador de bolets? Caçador de silencis! Shhhh...

Idees

A mi a vegades també m’agrada deixar-me les idees llargues com les del senyor de la fotografia. És molt més còmode. Les deixes créixer i només els has de tallar les puntes si veus que comencen a fer massa nosa. Hi ha qui se’n fa una trena, de les idees. Altres –com ha intentat fer el nostre home- les pentinen d’enrere cap endavant, els donen consistència amb gomina, laca o la inèrcia dels dies, que també pot esdevenir força estantissa. Però el millor és deixar-les soltes, que pengin exuberants coll avall pel pendent del cartílag de les orelles, com arrauxades per un cop de vent. I treure-les a passejar, una mica balandrim-balandram, carrer amunt, carrer avall.

Objectes perduts: el Frigurón

Aquesta calor intensa que tot ho reblaneix. Sembla que suris en els vapors que emana la pròpia ciutat i tot plegat tendeix a desert. A partir de quants graus apareixen els miratges? Va ser la calor? Vull dir que de cop i volta, allí –plop!- del no-res, una parada de gelats. Hauria d’haver sospitat: el rètol antic, l’oferta dels productes...Però en aquell moment em va semblar real. Tornava a ser ell! Finalment, més enllà dels vaivens del màrqueting, el podia tornar a comprar!

- Un Frigurón, si us plau...

Ja l’assaboria quan, de sobte, la parada de gelats va desaparèixer. Tal com havia aparegut se n’havia anat per deixar-me amb el neguit de les coses perdudes per sempre. I aquell sabor a pinya que ara, a més, faria gust a pura nostàlgia. Oh! Tot plegat havia estat un miratge? Una il•lusió de l’esperit, que diria el Pla? Frigurón! On ets? Frigurón...??

A la moda

...i arriba una nova estació -primavera, hivern, estiu o tardor, tant se val- i ens emprovem aquella americana o jaqueta d’entretemps, aquella peça que no és ni carn ni peix, ni massa lleugera ni massa càlida i que ara, amb el canvi climàtic que fa anar una mica la climatologia a la babalà, no trobem mai l’hora de posar-nos i que tant ens costa d’amortitzar. Fem el gest com sempre: la traiem de l’armari, deixem el penjador, ens l’emprovem, ens mirem al mirall i...i hi ha quelcom que no encaixa. La peça és la de sempre, aquella que tant ens esqueia i que ens feia fer tanta patxoca, però ara hi ha quelcom que grinyola als nostres ulls o als de la nostra parella, que ens mira de fit a fit amb mirada reprovadora. La peça és gairebé nova, no té cap estrip, cap descosit ni cap tara. I doncs? Ah! De seguida ens n’adonem: si bé el temps climàtic fluctua una mica a l’atzar, el temps cronològic passa inexorablement i amb ell, és clar, les modes. La nostra jaqueta, el nostre vestit o complement estan, definitivament, “passats de moda”. Vet-ho aquí! La moda, malgrat el seu nom d’origen francès (mode i aquest del llatí modus, manera o mesura) ja ve de lluny: des de la prehistòria, tant als homes com a les dones els ha agradat tocar la seva vestimenta amb diversos complements, dur diferents models amb patronatges i teixits d’allò més variats. L’expressió “anar a la moda” ja apareix en diverses publicacions franceses del segle XVI en el sentit de seguir l'esperit del temps i és, per tant, un dels indicadors més immediats dels canvis socials, polítics, econòmics i culturals. Aquest fenomen va ser durant molts anys el privilegi de l'aristocràcia i dels rics que volien imitar les formes de la Cort, i no va ser fins posteriorment que es va popularitzar i es va convertir en un fenomen de masses. Al segle XVII, per exemple, Lluís XIII, rei de França, va decidir ocultar la seva calvície amb una perruca. Al cap de poc temps, els nobles europeus van començar a afaitar-se el cap i seguir el seu exemple, tot imposant un estil que va durar més d'un segle. La moda, per tant, té molt de gregari: cal gent disposada a seguir-la per tal que tingui sentit. Allò que és original, nou i que ningú més no fa ens converteix en uns genis o uns excèntrics, posicions que són ben lluny del caliu que proporciona el grup. Per altra banda, el fenomen de la moda afecta la roba, però també les tendències socials, els costums, la literatura, etc. Fa feredat veure autèntiques ordes de lectors i lectores que llegeixen arreu (vagons de tren, estacions de bus, sales d’espera) el bestseller de torn. Tothom vestit igual per fora i per dins: quin avorriment! Sense advocar per la genialitat o ser un excèntric, la propera moda que vingui –encara que només duri unes poques temporades- que sigui el fet de no anar a la moda. Tots i totes una mica més lliures i, sobretot, força més originals.

Stonehenge

Stonehenge com un iris de pedra, una pupil·la d’herba i estrella, verda i xamànica que ens observa. Sóc a Stonehenge i hi fa una tarda blava i esvelta, de vent i crinera. Zoòtrop mineral amb líquens que gira entre els records de les vacances passades, entre piscines i tardes infinites d’estiu de fa més de vint anys. Observar-se des de la pròpia memòria produeix efectes curiosos: calidoscopis on les peces sempre dibuixen la sanefa més adequada o la possibilitat de trucar al pis on es viu i respondre amb la pròpia veu tot contestant que la persona per a qui demanen ara mateix es troba absent, mentre ens observem amb posat circumspecte per l’ull de peix de la porta, rodó com la majoria dels records o –ja ho he dit- les pedres d’Stonehenge.