La paraula “article” té múltiples accepcions: des de "disposició que en conjunt amb unes altres forma un estatut, un reglament, etc." passant per "gènere del periodisme d'opinió". S'hi inclou, també, la de l'article personal, aquell que "pot precedir els noms propis de persona". Si parem l'orella, veurem que a Girona usen "en", que a les Balears salen (sa nina, es bòtil...), i que de Ponent al delta de l'Ebre usen "lo". Sigui com sigui, al davant del nom sempre hi ha un article. Però la tendència, almenys en molts textos -sobretot traduccions- i quan van vinculats a noms propis, és a fer-los desaparèixer. Potser sí que podem escriure els noms propis sense articles al davant, entre altres canvis, però llavors cal acceptar que el geni del català -entenent com a “geni” la definició que es dóna a l'estructura particular d'un idioma- es va perdent, que es deixata fins a esdevenir un aiguabarreig d’estructures pròpies i de la llengua que té més propera. Aquest mateix fenomen es pot veure també en l’ús dels pronoms febles, que tendeixen a desaparèixer i la seva absència dóna com a resultat frases que grinyolen, que els falta quelcom. O els quarts en les hores: cada vegada costa més quedar amb algú a dos quarts de cinc, perquè tothom fa cites per a les “quatre i mitja”, un calc del castellà. És una qüestió delicada, perquè si bé és cert que al carrer es dóna el bilingüisme sense cap mena de conflicte, si que s’observa una tendència, pel que fa al català, que porta cap a la diglòssia. És a dir: s’usa una llengua per a cada àmbit (allò de “hem guanyat l’escola, però hem perdut el pati”, que diuen alguns educadors). Totes les llengües evolucionen i idiomes tan estesos com l’anglès, per exemple, no tenen una acadèmia de la llengua que en fixi les normes - com hi ha la Real Academia de la Lengua, per al cas del castellà o l’Institut d’Estudis Catalans, per al cas català- però quan aquesta evolució no és progressiva, sinó que es dóna en un lapse relativament curt de temps (només cal escoltar les sèries d’ara respecte de les emeses en els inicis de la televisió en català per veure com han desaparegut certes vocals) i implica el calc d’estructures sintàctiques, de la fonètica, etc. sembla que hi ha quelcom que no acaba de rutllar. El pitjor és que quan es fa notar aquest fenomen es corre el risc de passar per intolerant, que ateses les circumstàncies –s’argumenta-, encara gràcies com moltes persones que no el tenen per llengua materna s’avenen a parlar-lo. I és veritat. Però des d’un àmbit estrictament lingüístic fa l’efecte que es perd un idioma. També alguna cosa íntima, un desassossec que no sempre es comprèn o que, a vegades, s'interpreta erròniament i que provoca el que alguns lingüistes anomenen ja com “dolor de llengua”.
