No quadren els números de Can Barça: els resultats positius, calculats segons l’ínclit economista Xavier Sala-i-Martín, han mudat en pèrdues sobtades. Pel que sembla, es van afegir uns beneficis futurs al compte de pèrdues i guanys de l’exercici actual. Aquesta manera de procedir va en contra de l’anomenat “Principi de prudència”, que apareix a les primeres pàgines del Pla general comptable i a qualsevol facultat on es cursin estudis d’economia. Malgrat tot, és una bona notícia perquè ens despulla el personatge d’americanes impossibles i ens acosta la persona, ens relativitza l’economista, aquest tòtem tan sovint sobrevalorat. A cops de Kryptonita comptable, el nostre superheroi dels números ha esdevingut un malabarista de les finances d’allò més humà. Una mica com aquell pobre sergent de l’exèrcit que, quan no li quadraven les excessives despeses del seu regiment, afegia com a apunt comptable: “Mulas muertas, 5”. I qui dia passa, balanç empeny.
De tothom és ben sabut que als pobles, en una època de poca lletra i on Internet quedava encara molt lluny, es coneixia a la gent per un sobrenom o motiu. Aquí al poble en tenim uns quants. De motius n'hi havia (i n'hi ha) per a tots els gustos. Els que jo recordo d'haver-los sentit per casa són alguns com: Cal Nas ratat (pronunciat tot junt: "Narratat"), perquè a l'home en qüestió, a la guerra, un tros de metralla se li havia endut mig nas, talment com si li haguessin rosegat les rates. Cal Cuirets, que era un boscater al qual cada cop que al bosc es feia un set a la camisa, la seva dona li cosia un tros de cuir, de manera que va acabar per dur la camisa plena de "cuirets" i jo mateix sóc de Cal Barnoles. Però n'hi ha molts més, alguns de més afortunats (Ca l'Hermosura-andando, Cal Llampant, Cal "noi maco"...), alguns de no tant (Cal Borni, Cal Lleig, Cal Guerxo...), per oficis (Cal Ton Cotxero, Cal Sidro Drapaire...). I és que dels motius o sobrenoms, ningú se n'escapava. Conten que a un funcionari, només arribar al poble on l'havien destinat, algú li va dir: "Vigili, que aquí posen molts sobrenoms", i ell va contestar: "Sí, ja m'han previngut!". A partir d'aquell dia va ser el "Noi de Cal Previngut". 
Quadres que ens criden des del fons dels museus. Oil on canvas, ens reconeixem en cada pinzellada de l’autor. Pintura empastada, clivelles, grumolls o un breu retoc, tant se val. El quadre ens reclama enmig del brogit de la resta de visitants i els guies. Ara mateix ens hi podríem capbussar i emergir-ne amarats de llum, segles i espais nous. Noves geografies, noves geometries: la tela ens crida, és ja a tocar…fins que algú ens adverteix que hem creuat el cordó de seguretat i ens desvetlla del nostre somni privat. 
La noia amb el vestit de notes de xilòfon es desdibuixa entre colors primaris: verd, blau, groc. S’hauria de poder incloure la paraula “adéu” a les caixetes de música. Una lletra cada dues voltes: A-D-E-U i descobrir intervals per a cada semitò, un espai prou ample per fer-hi créixer dos-cents rellotges de pèndol que funcionessin a contratemps i així no haver de desfullar ja més margarides-m’estima-no m’estima. Pots viatjar a l’altra banda del món i descobrir que, malgrat tot, encara ets al centre de tu mateix. Algun dia trobaràs el Nord. I fins i tot la brúixola. 
