RAW!

El cafè sense descafeïnar, i les fotografies sense compressió.

El Cafè d'en Litus

*Fotografia: Carles

El geni del gramòfon

Sempre li havien agradat les antiguitats, trobava que tenien un encant que només el pas dels anys sap donar i sempre que podia anava a fer un volt per alguna fira o a veure algun antiquari. El fascinaven aquells mobles de corbes modernistes, els miralls, les làmpades, aquelles nines de porcellana amb cara de balladora de xarleston, les joguines de llauna, els teatres de cartró, els soldadets de plom i les balances d’aram.Va entrar a la botiga. Al cap d’una estona de xafardejar entre andròmines, rellotges i figuretes de la Xina, va veure que en un racó hi havia un antic tocadiscs, un gramòfon amb la maneta per donar-hi corda amb el seu con esvelt de fusta clara. Al costat hi va veure un disc, al mig, al voltant del forat, s’hi veia el dibuix d’un gos que udolava davant d’un gramòfon, a dalt hi deia Deutsche Gramophon i a sota, entre parèntesi, “La voz de su amo”. El va posar a la plata, va fer unes quantes voltes a la maneta i a poc a poc va abaixar el capçal del gramòfon. - “Uuooaahhh...”- un gran badall a 78 rpm va sortir del con de fusta. – “Qui ets?”- va dir l’home tot espantat. - “Jo? Jo sóc el geni del gramòfon...”- va dir el geni amb una veu una mica enllaunada.- “Au vinga! Que els genis no existeixen...i si fos així m’hauries sortit d’una làmpada com aquella que hi ha al prestatge...!”. “Em sembla que has llegit molts contes, tu" -va contestar el geni- "però m’has alliberat i t’ho vull agrair ”. “Però no pot ser, si jo tinc molta mala sort, si mai no m’ha tocat res!”- va dir l’home – “Doncs avui la teva sort ha canviat! I com a prova de la meva gratitud et concediré tres desitjos...tpc...et concediré tres desitjos...tpc...et concediré tres desitjos...tpc...et concediré tres desitjos...tpc...et concediré tres desitjos...tpc...”

*Fotografia: Carles

Circ

Al Circ de l’Enyor l’ínclit domador de bigotis negres i esmolats fa creure els records a cop de fuet. Flas! Flas! Per damunt de tots els caps, Nostàlgia es gronxa lleugera i suau a l’espera de fer un altre triple salt mortal del qual la recollirà Futur, el fornit atleta que substitueix Esperança (darrerament es marejava amb les altures). Memòria, l’elefant, deambula per una racó de la pista, amb gest feixuc i pesat. A la sessió d’avui, però, només hi ha un únic espectador que menja crispetes de temps a l’espera del proper número.

Sense partitura

Surt el sol rere uns ulls inesperats i cal inventar un nou joc de mesures i atzars, donar nom a tots els colors del verd, definir pentagrames on encabir la llum dels matins...

*Fotografia: Carles

Llum

Entre el record
i el somni,
malda per sorgir.
Pels descosits de la realitat,
entrant pels badalls
o el son.
Pell de gira-sol,
lentament i clara,
la llum de la tarda
llisca pels teulats.


*Fotografia: Carles

All you need is love

Amor maternal, amor filial, amor fraternal, amors platònics, amors que maten, amors “ni contigo ni sin ti”, amors “with or without you” que cantaven els U2, amors “amantes de Teruel”, amors apassionats, amors com aquell qui fitxa els dilluns a l’oficina...quants tipus d’amor hi ha? A vegades és amor o és que senzillament estem enamorats de la idea d’estar enamorats? “It was love or it was the idea of being in love?”, que cantaven els Pink Floyd. Sovint ens deixem enlluernar pel projecte, les il·lusions, bastim castells de colors en l’aire i després resulta que al final el príncep no era tan blau, que tendia a granota o, fins i tot, gripau. M’estimo la meva rosa per rosa o perquè és meva? Ja s’ho preguntava el Petit príncep. Sigui com sigui, sembla que per damunt de tot som éssers socials, que no podem restar aïllats i sense amor. “All you need is love”, John Lennon, els Beatles. Camilo José Cela, potser millor Nobel que persona, ja ho deixava clar amb la seva contundència habitual: “Hay verdades que se sienten en el cuerpo, como el hambre, el sueño, o las ganas de orinar”. Un sentiment tan endins que es fa físic, sí. Ah, la gana, les ganes. Quan surti en DVD no deixeu de veure “18 comidas”, deliciós mirall del laberint sentimental, el trencaclosques que ens fa ser, al capdavall.

Una dona de bandera

Una dona de bandera, de bust categòric, cames infinites, enfilada en un talons de vertigen, pneumàtica, atòmica, mirada de maragda, cabellera Lady Godiva, camina amb pas ferm Passeig de Gràcia amunt. Tremolen les rajoles, els edificis modernistes emmudeixen, els homes –i alguna dona- es giren al pas. Desig, lascívia, enveja malsana. Fembra ferotge, l’hermosura andando, xiulets, lloances, algun comentari procaç. En girar la cantonada, un bastaix al damunt d'una bastida, perspectiva privilegiada, l’apama de dalt a baix. “¡Qué buenas que están las mujeres!”, exclama de cor tot tesant la corda d’una corriola mentre ella passa, contundentment i rotunda, pel seu davant.