Al Circ de l’Enyor l’ínclit domador de bigotis negres i esmolats fa creure els records a cop de fuet. Flas! Flas! Per damunt de tots els caps, Nostàlgia es gronxa lleugera i suau a l’espera de fer un altre triple salt mortal del qual la recollirà Futur, el fornit atleta que substitueix Esperança (darrerament es marejava amb les altures). Memòria, l’elefant, deambula per una racó de la pista, amb gest feixuc i pesat. A la sessió d’avui, però, només hi ha un únic espectador que menja crispetes de temps a l’espera del proper número.
2 comentaris:
Els circs sempre m'han deprimit. Aquest del que parles tu no ajuda gens a canviar el concepte :(
Molt ben narrat, com sempre.
El propòsit és lloable (fer riure), però sempre he trobat els circs una mica rònecs. I els pallassos amb un punt d'esperpent i tristesa. De petit, tot plegat, em feia por.
Publica un comentari a l'entrada