Als cinc anys vaig fer un dibuix a classe que em va servir com a introducció als números ordinals (tercer, segon, primer...) i a les primes per rendiment (premi). Del dibuix en recordo, principalment, un cel tricolor lila, groc i vermell que va agradar molt. També recordo que em van donar un llibre que no tenia lletres: no em va agradar. Els llibres havien de ser com els que mirava a casa, amb lletres. Si no, no volien dir res (al revés d’ara, que penso que hi ha molts llibres plens de lletres del tot absurds). Amb els anys, aquell cel multicolor que tanta gràcia va fer va començar a neguitejar (“i per què pintes el cel d’aquesta manera?”) fins a fer-se del tot estrany. Ara, que sovint encara veig el cel multicolor, quan em pregunten dic que el cel és blau i prou. I si les coses van mal dades, que sóc economista. Malgrat que de la primera afirmació no n’estigui del tot segur i que la segona sigui rigorosament falsa, la gent sembla molt més tranquil·la quan els ho dic. Que estrany que és tot plegat...17/4/11
Estrany
Als cinc anys vaig fer un dibuix a classe que em va servir com a introducció als números ordinals (tercer, segon, primer...) i a les primes per rendiment (premi). Del dibuix en recordo, principalment, un cel tricolor lila, groc i vermell que va agradar molt. També recordo que em van donar un llibre que no tenia lletres: no em va agradar. Els llibres havien de ser com els que mirava a casa, amb lletres. Si no, no volien dir res (al revés d’ara, que penso que hi ha molts llibres plens de lletres del tot absurds). Amb els anys, aquell cel multicolor que tanta gràcia va fer va començar a neguitejar (“i per què pintes el cel d’aquesta manera?”) fins a fer-se del tot estrany. Ara, que sovint encara veig el cel multicolor, quan em pregunten dic que el cel és blau i prou. I si les coses van mal dades, que sóc economista. Malgrat que de la primera afirmació no n’estigui del tot segur i que la segona sigui rigorosament falsa, la gent sembla molt més tranquil·la quan els ho dic. Que estrany que és tot plegat...
15/4/11
Com una heura
...i així, gairebé de sobte, esdevenir liquen, obaga, falguera. Pedra als vorals, salamandra, riera. Atzavara i ginesta. Groc i verd al capciró dels dits, arrel entre les ungles, molsa al fons dels ulls. Tornar-se manat d’argelaga, estepa blanca, boix grèvol, escorça, roure, aire boscà. Ser gairebé terra, humus, formiga, heura que et creix nom enllà.
14/4/11
Dies defectuosos
Als dies, a vegades, els passa com als electrodomèstics o les làmpades: s’espatllen sense avisar. Es fonen. Són aquells dies que, sense nosaltres saber-ho, han sortit defectuosos. Arrenquen com tots: llampants, lluents com un cotxe nou de trinca, plens de promeses com una núvia vestida de blanc. Hi hauria d’haver un senyal que ens advertís d’aquests dies. Una mena de sirena vital que comencés a udolar tan bon punt el dia defectuós hagués sortit de fàbrica, al primer control de qualitat. Llavors seríem a temps de prendre alguna mesura d’emergència: cavar una rasa dins nostre a mode de refugi i entaforar-nos-hi fins que tot hagués passat o alçar un mur que ens protegís amb les llambordes de l’experiència. Però no, els dies defectuosos perden les ales sense avisar. Se’ls para el motor després de fer un parell d’esbufecs asmàtics. Els dies defectuosos cauen al terra, exhaustos, a l’hora menys pensada. Ens abandonen, es marceixen, es fonen i ens deixen a les fosques, caminant a les palpentes tot fent tentines, arrossegant com un llast les hores que ens resten, enmig d’una boira plúmbia de minuts grisos que fins l’endemà no s’esvairà.
13/4/11
12/4/11
Gelat de llimona
Arran de platja el món és un balancí que es gronxa suaument entre les nostres mans. Un somni plàcid de sorra, escuma i sal. Un fotògraf amb una màquina antiga atura el temps a l’escullera de les hores. S’encenen els fars i una barca llisca damunt l’aigua. Oreig blau i malva, cel amb pigues. I la jove que fa de model s’agafa la faldilla tot rient –clic!-, un pescador enfila un ham i tira la canya (al fons hi ha una dona que es banya –clic!), mentre dues noies es besen mig d’amagat i apassionadament –clic!- i tu...tu fas gust de gelat de llimona i crema amb cookies que, com la tarda, es desfà lentament...clic!
10/4/11
Badall
Com un parèntesi prolongat en la respiració, potser per manca d’oxigen, un excés de teranyines o un forat a l’ànima. Potser és que, a vegades, el cos no té altre remei que fer-se metàfora.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)