Sense franquícies

...i arriba un dia en què, tip de restaurants on el colesterol s’asseu a cada taula, decideixes entrar al local. A la porta ho diu ben clar: “XXXX: el menjar de la mare per emportar”. I penses que potser sí, que potser fan el gaspatxo al punt d’oli i vinagre com el de la mare, les aletes de pollastre rostides com les fa la mare, el rostit de conill, el pastís de formatge, les amanides, les costelles de xai, les magranes amb moscatell, la vedella amb bolets, el peix al forn...tot, com ho fa la mare. I demanes el primer plat, el segon i les postres. I els comences. I te’ls acabes. I surts del restaurant, que és una franquícia amb establiments idèntics cada cinc cantonades, i penses que sí, que potser els plats estaven cuinats amb més o menys fortuna, però que de mare...de mare només n’hi ha una.

Mitjons

Sempre he tingut conflictes amb els mitjons. Crec que tenen vida pròpia, i una voluntat decididament senar. Ai...

La ciutat que vivia d'esquena al mar

...i Antonio Rebollo va desdisparar la fletxa del pebeter. I la paràbola d’espurnes taronja, desdibuixada en l’aire, ens va portar a la Barcelona preolímpica. Quines coses! Ara ens sembla increïble, però durant molts anys aquesta ciutat va viure d’esquena al mar, barallada amb les onades i la sal. Les platges eren un apèndix brut i amb llànties d’oli de fàbriques que fumejaven. Paisatge gris d’uralita i xemeneies. Tot tan gris que els dies de pluja encomanava una tristesa plúmbia que regalimava per balconades rovellades. I hi havia el Xino, amb antres lúgubres i el sexe com a reclam a cada cantonada. “Gomas y lavajes”, pensions barates, olor de desinfectant. Gemecs a preu fet, martingales, estraperlos, “Qué miras, chaval?!”. I al final de La Rambla, xiringuitos a la sorra indultada per tot aquell món industrial: paelles, diumenge, llimona, pantalons curts i els genolls pelats. “Canalla, au vinga, a dinar!”. Aiguabarreig tèrbol i tendre alhora pels racons de la meva memòria, petit viatge en el temps, “À la ville de...Barcelona!”. Antonio ja pots tornar a disparar.

Lluna de cafè

Foto: Carles

Em vaig comprar un llibre per reconèixer els estels, les constel.lacions...Ja de nit, en sortir a fora al pati, el cel estava núvol i no es veia gran cosa. Vaig tornar a entrar i em vaig fer una tassa de cafè. Al cap d’una estona vaig tornar a sortir: amb prou feines si es reconeixia l’Óssa Major. Vaig aixecar la tassa de cafè per fer un glop i a sota, a les estovalles, em vaig trobar aquesta lluna. I és que sovint les coses que busquem ens apareixen quan menys ens ho esperem.

Shiny Happy People

A vegades no queda més remei que treure el sol de la maleta. Un sol fet a mida, portàtil i de calor tèbia. I és que quan plouen llimones res millor que inventar-se un astre fet de grills de taronja que ens escalfi una mica. Un sol particular, dibuixat en l’aire amb un gest de la mà. Un sol-escullera que ens protegeixi de les inclemències de les dèries alienes, dels mals humors i totes les maltempsades, perquè ja se sap que a vegades l’infern són els altres. Take it easy, shiny happy people. Adéu, boires de plom! Que brilli el sol també és una qüestió d'actitud.

Send me an e-mail who says "I love you"

Qui més qui menys tots tenim un lloc on guardem les cartes: un calaix, una caixa, un cofret, un arxivador...allà s’acumula una mena de biografia epistolar, cartes d’aquí, d’allà, de persones que ja no hi són, antigues fotos, records, experiències. És curiós veure com canvien algun escrits amb la perspectiva del temps o com algunes coses que llavors ens varen semblar tan importants ara es relativitzen. Potser és que al capdavall sempre ens justifiquem: la memòria sempre és selectiva i tractem de fer encaixar els records com aquell qui fa encaixar les diverses peces d’un trencaclosques. Les cartes m’agraden molt més que no pas els e-mails. Aquests són més pràctics per a qüestions de feina: "Ara t’adjunto aquestes gràfiques, mira’t aquestes fotos"...Però els e-mails són freds, asèptics, poca cosa més aporten apart del missatge en si. Obrir una carta -tret que sigui del banc o una factura- sempre és més emocionant i la podem llegir i rellegir allà on vulguem, o el fet d’escriure-la, cadascú amb la seva cal·ligrafia, on cada paraula és el mirall de la nostra personalitat. Quina mena de personalitat transmet un e-mail si tots arriben amb la mateixa lletra?! Podem triar com a molt uns quants formats estàndard: Arial, Times New Roman...Una carta pot tenir molts més matisos: la textura del paper, el color...fins hi tot hi ha cartes perfumades! Les noves generacions ja no s’escriuran cartes. Les han canviades pel correu electrònic, els xats i els missatges SMS. Les noves generacions es diran “t’estimo” per internet, encara que per a mi rebre una carta d’amor per e-mail ha de ser com fer-se un petó amb un escafandre de bus o d’astronauta.

*Un escrit de fa gairebé deu anys -com passa el temps!- i, evidentment, ja fa temps que no rebo cartes de paper més enllà de quatre rebuts del banc o alguna factura. La resta tot són e-mails i SMS! I, ben mirat, ara no els canviaria per cap carta. Ja ho diuen els Pet Shop Boys: send me an e-mail who says I love you.

Pedres, rocs i còdols

Encara ara, després de tants anys d’evolució, el gest atàvic de recollir un roc i llençar-lo contra una altra pedra amb el braç com una fona. Esmicolar el còdol, trencar-lo en bocins en un gest primitiu i brutal. Micos amables i empolainats, no som més que una baula perduda enmig del somni de Darwin. Ens creiem fills del jazz i la poesia però se’ns endu el corrent de la biologia vida avall.