Encara ara, després de tants anys d’evolució, el gest atàvic de recollir un roc i llençar-lo contra una altra pedra amb el braç com una fona. Esmicolar el còdol, trencar-lo en bocins en un gest primitiu i brutal. Micos amables i empolainats, no som més que una baula perduda enmig del somni de Darwin. Ens creiem fills del jazz i la poesia però se’ns endu el corrent de la biologia vida avall.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada