Xoriços

Una mesa electoral del municipi gallec de Val do Dubra va comptabilitzar com a vàlid un vot que anava acompanyat d'un tall de xoriço, segons publica el Correo Gallego, que fins i tot il·lustra la notícia amb una foto de la greixosa papereta. El rotatiu afirma que el vot, a favor del PP, va ser inicialment considerat nul, però després de revisar les instruccions es va considerar que la rodanxa d'embotit no invalidava el sufragi ja que es podia distingir que la papereta era del PP (La Vanguardia, 21/11/2011). Vaja, doncs en el fons al votant en qüestió li ha sortit el tret per la culata: ha acabat per votar aquells de qui pretenia riure’s mitjançant un vot-metàfora d’allò més contundent. Ara, que el vot hagi estat acceptat és tota una bona notícia i la idea es podria desenvolupar. Una rodanxa de xoriço és prou explícita i ve a dir: “Sou una colla de lladres!”. A les properes eleccions, doncs, s’hi podria introduir un antifaç negre, semblant al dels pispes que apareixen als còmics. Fins i tot es podria dur la idea una mica més enllà i introduir-hi una d’aquelles eines anomenades “pota de cabra” que s'utilitzen per fer palanca i espanyar així portes, finestres i persianes. Una altra opció seria la del filaberquí motoritzat amb una broca del cent, ideal per rebentar les caixes de cabals dels bancs (aquí la metàfora podria tenir fins i tot una doble lectura). I finalment, si la volem fer bona, es podria posar la papereta al parafang d’un cotxe i entrar al col·legi electoral de Val do Dubra tot emportant-nos per davant urnes, interventors, etc. a la manera de l'anomenat mètode "de l'allunatge". Caldrà vigilar, això sí, que la butlleta no es malmeti massa o esdevingui il·legible, doncs llavors el vot seria considerat - tal i com diu la notícia- nul.

Bancs

Bancs

L’avi sempre explicava que, per tal d’impressionar les noies, els deia que treballava “en un banc”. Com que ben endiumenjat amb vestit blanc i el barret una mica de gairell feia força patxoca, totes s’ho empassaven. Al cap d’uns quants diumenges de ball i xerinola, la mossa -que ja es feia a la idea de tocar pela llarga- descobria que el meu avi treballava en un banc... de fuster. Enmig dels retrets ell es defensava: “ja et vaig dir que treballava en un banc... però no et vaig dir quin!”. Deu ser per aquest motiu que ara, si vols impressionar algú dient que treballes en un banc, el primer que farà és preguntar-te “a quin”. De fet, més val que li fem el tomb i dir que sí, que treballem en un banc... i de fuster. Que som ebenistes i que d’una gronxada d’encenalls muntem una taula i d’una noguera en podem fer un cobert.

Vots

Mentre agafo el meu vot del munt de l'esquerra, tres persones més l'agafen de la pila de la dreta. Un em pregunta "¿y los de color rosa para qué son?". A fora plou. A dins també.

Fotografia: Carles

Que no pari la música

Efemèrides que ens esclaten a les mans en girar la cantonada anunciades als pilons informatius, als grans magatzems, a les botigues de discs: ja fa vint anys que es van editar un grapat de cançons que han esdevingut la banda sonora de la nostra vida: Smells like a teen spirit, Where the streets have no name... Ràbia i èpica adolescent que van fer diana al nostre mapa sentimental. Llavors vint anys eren gairebé tota una vida i ara, amb la perspectiva que dóna el temps, han esdevingut senzillament un tango. Quina sorpresa descobrir, com cantava Carlos Gardel, que “veinte años no es nada”. Al capdavall, l’important és que no pari la música. Balles?

*Fotografia: Carles

Disculpin les molèsties

Plou decibels
mentre per megafonia la pluja
s’anuncia a ritme de metrònom.
L’atzar té forma de vagó de tren
i hi ha més estacions que paraigües,
prou que ho saps.

I cansa l’home del vestit gris,
que amenaça tothora i sense treva.

La normalitat és un llenç per pintar-hi al damunt:
“Senyors passatgers disculpin les molèsties”.

Aixopluc

Es diccionaris són plens de paraules gratis i certes.

Antònia Font

No deu ser fàcil viure així, exiliades de tantes lletres. Poden demanar asil polític, les paraules? Mots-nació sense estat, que existeixen però no són oficialment reconeguts. Totes aquelles paraules que diem de tant en tant però que no troben el seu espai en aquestes guies que van de la A a la Z. Hi ha paraules expulsades de l’accepció, forçades a viure en l’excepció, mots que perviuen al carrer, que romanen només en l’aire i en escrits forçosament informals a redós del “doncs a casa això ho diem així”. Paraules que, com qui fa cua en una botiga, esperen el seu torn per trobar aixopluc abans no es perdin per sempre.

"L'ase d'en Mora, que de tot s'enamora"

Us han dit mai allò de "Sembles l'ase d'en Mora, que de tot s'enamora"? Pel que sembla el tal Mora era un bastaix de capçana, home de poques llums que tenia un ase força capriciós. El seu amo, quan a l'animal li agafava un rampell procurava donar-li compliment.

Un dia passava en Mora amb el seu ase per davant de Santa Maria del Mar i com fos que el ruc va aixecar el cap mirant el capdamunt del campanar, féu el mateix i va veure que hi treia el cap per una finestreta un porcell. Convençut de què l'ase tenia un antull, s'enfilà escales amunt i agafà el porcell, mostrant-lo a l'ase al mateix temps que el cridava.

Com que "ja pots xiular que l'ase no vol veure" el ruc no en féu cas i en Mora, pensant que no el podria fer pujar per l'escala, puix que era massa estreta, va tirar-li des de dalt una corda amb un llaç escorredor. Cridà aleshores a un passavolant i li demanà que lligués al ruc pel coll; una vegada això fet començà a hisar la bèstia que, pobreta, s'escanyava i començava a treure un pam de llengua. En Mora tot content se'n reia:

─Apa, apa, llaminerot, que ja et llepes de gust els morros.

La història acabà, naturalment, amb la mort de l'ase i la desesperació del seu amo.

Font: Esteve Busquets i Molas (1987): Els animals segons el poble. Barcelona, Ed. Millà. Col·lecció «Vell i nou», núm. 28. Pàg. 20-21.

En podeu trobar més - aquest text en forma part- a Etimologies Paremiològiques.

El primer pont

Hesire va ser un gran oficial que va viure durant el regnat de Netjerikhet i, com la duquesa de Alba, posseïa una restallera de títols que feia por. També acumulava una bona pila de càrrecs polítics –sembla que ja ens ve de lluny això-, entre ells el de Cap dels escribes de l’Administració del regne.

El seu títol més espectacular, tanmateix, era el de Cap dels fisioterapeutes i els dentistes. Segons els escrits trobats no queda del tot clar si ell mateix era honorat com el més gran dins el gremi o era només responsable de la seva administració. Sigui quin sigui el cas, la distinció entre “fisioterapeutes” i “dentistes” en el títol mostra l’alt grau d’especialització mèdica que es donava ja en aquest període primerenc de l’antic Egipte. A la documentació estudiada tampoc no consta si els dentistes eren privats o entraven per la Seguretat Social però, com es pot veure a la fotografia, queda clar que els professionals de llavors treballaven fi.

"Com ho vol, amb fil d'or o de plata?"