Grinyols

Despertar. Despertar-se i obrir els ulls, com un autòmat o una antiga nina de porcellana (mecanisme, engranatge, parpella). Sentir l’eco sord de la pròpia respiració. Palpar (coixí, suau, setí). De sobte, el dubte: “M’han enterrat viu?”. Despertar-se massa tard: ni a l’hospital, ni als funerals. Desesperació (ungla, esgarrapada), pals de cec. Un moment, calma. Pensa, recorda: “Quan em mori vull que m’incinerin i llencin les meves cendres al mar..., impossible, doncs, que m’hagin enterrat viu: hauria de ser cendra, pols al fons de l’oceà. Encara sóc a l’hospital (radiografia? TAC?), algú vindrà aviat a buscar-me”. Esclafeix a riure. Riu (amb la boca, amb els ulls). Riu (amb el nas, les dents). Riu (com un grinyol, nerviós però alleujat alhora).

Canvi de torn a la funerària. Al taulell, una nota breu:

Pensar greixar corrons
cinta forn incinerador
Grinyolen.

La mala sort

De tant en tant no puc evitar el pensament de “sempre plou fang quan he dut el cotxe al túnel de rentat”. De fet, aquesta deu ser una percepció compartida amb la majoria de persones propietàries d’un vehicle. Sembla que Murphy també tingués prevista una llei per a aquelles ocasions en què al cap d’un dia o dos de circular amb el cotxe lluent hagi de ploure una pluja d’arenes fosques dutes per un vent traïdor des del desert. Ben mirat, però, plou puja tèrbola força sovint i és només quan duem el cotxe net i polit que hi parem atenció. Potser sí que algun dia, camí del túnel de rentat, punxem una roda que ens fa perdre la direcció i ratllem el cotxe just quan havíem deixat de pagar l’assegurança a tot risc. Aquí, potser, sí que podríem sospitar que el Sr. M és al darrere d’aquesta casuística fatal, però hem d’admetre que sovint tot depèn d’una percepció subjectiva i egoista: volem que totes ens ponguin i en tot moment i això, només per una qüestió de probabilitats, no pot pas ser. Admetem-ho: la majoria de vegades Murphy som nosaltres.

Mossos d'Esquadra

Quina tropa...

Miau!*

Els gats americans tenen tots nou vides. En canvi, els gats europeus en tenen “només” set. El perquè és un misteri. Imagino que els gats vells europeus –que se les saben totes- emigren tots cap a Florida a gaudir del sol i de les dues vides extra. No se sap què passa amb els gats americans que vénen de visita a Europa atès que hi ha un cert buit legal. És probable que les dues vides restants quedin confiscades a l’aeroport, junt amb un grapat de navalles petites, tisores i altres estris prohibits pel reglament...

És llavors quan el personal de duanes, conscient del valor del material confiscat, fa contraban de vides de gat entre els humans quan es fa fosc i tots els gats són pardus, que diria l'Adrià Puntí. Per això hi ha individus difícils de pelar, amb tot de vides de recanvi acumulades: dones de mirada felina, homes d’urpes esmolades, parelles que es barallen com el gos i el gat. Mira al teu voltant i els veuràs. Miau.

*Meu! Per a gats catalans.

Refresh

Aquest matí m’he despertat tot pixelat. Com si fos una versió poc actualitzada de mi mateix. M’he acostat al mirall per veure’m els drivers però no hi he vist res d’anormal. I en palpar-me la panxa el sistema operatiu semblava funcionar correctament. Com que feia tard a la feina he optat per reiniciar-me en “modo a prueba de fallos” i ara, malgrat la precarietat, tot sembla rutllar més o menys bé. El cap del meu departament, però, és totalment analògic i avui li grinyolen els pistons. També – fa de mal dir- sembla que tingui la corretja de distribució enganxada. Quin mal humor! Si ho arribo a saber em quedo a casa a pentinar-me els bytes. I és que hi ha dies en què no pararies de fer F5.

Houston, Houston...

Rellotge-lluna, hores ingràvides que llisquen entre busques selenites, temps quart creixent amb voluntat de deixar petjada. Allò de «un petit pas per a un home…», ja se sap. A aquesta hora la majoria dels i les astronautes no han fet cafè, tots els seus gests són feixucs, i floten encara dins els somnis. Morts de son i esperant en fila arriba el mòdul lunar amb aparença de vagó de tren. Houston, Houston: sembla que, a sobre, han apujat el preu del bitllet.

Degoteig de llum

Degoteig de llum,
làmpada nua,
incandescència de calendari,
dies-neó que cremen a la pira del temps.
Un núvol
amb vestit de tempesta
llisca suau pel palmell de la meva mà:
desig elèctric,
espurna de pol oposat.
Estesa de notes en fils d’estendre
i posts de telègraf.
Meandre de lluna en quart creixent,
autopista d’heura i gotes d’anís,
coleòpter ingràvid,
paracaigudes d’ala de papallona,
paisatge domèstic
embastat amb agulles de cap i cinta magnètica.
Fragments de mirall, trossos de nit.
Restes de somni escampades al llit.