Pròtesis, andròmines i aficions (I)

En una escena de Hannah i les seves germanes, la càmera segueix la parella que formen en aquell moment Hannah (Mia Farrow) i Mickey (Woody Allen) mentre reflexionen sobre la recent descoberta incapacitat d’ell per poder tenir fills. El diàleg és un dels moments més divertits de la pel·lícula i ens mostra la Hannah acusant en Mickey quan li diu: “No serà que tu mateix t’has degradat com a conseqüència de, per exemple, un excés de masturbació?”. Al seu torn, ell li respon orgullosament: “Ep, no et fiquis amb les meves aficions!”. I és que a l'any 1986, quan va ser rodada la pel·lícula, les pràctiques onanistes del director hipocondríac podien ser tranquil·lament motiu de broma, però cap al final del 1800 la masturbació era considerada moralment dolenta - per allò de l'autoplaer- alhora que perjudicial per a la salut. Per tal d'evitar tots aquests supostas mals aquesta andròmina es fixava a la cintura dels homes i recollia tot allò que evidencia la fotografia. L’aparell es portava a sota dels pantalons però el cert és que la protuberància resultant deuria donar al seu usuari una aparença d’allò més estranya!

Aparell antimasturbatori masculí, Anglaterra. En ús durant el període 1871-1930.

"Caaf!! Caaaaf!!"

Ara es veu que hi ha lasanyes que porten cua. De cavall, concretament. És el que passa si a la teva empresa alimentària hi poses un economista i no un cuiner al davant, perquè una manera d’augmentar beneficis és disminuir costos i així és que en una roda de subcontractacions a la carn de vedella de Can Findus li han sortit ferradures, que es veu que el renill és igual de bo que el mugit però a les llotges cotitza més baix. 

La martingala no és nova i em recorda aquella anècdota que sempre explicava l’avi: acabada la guerra civil, on al rebost hi havia moltes teranyines i massa sovint es berenava una mica de res sucat amb gens, pels carrers de Castellar del Vallès hi rondava un venedor ambulant. Entre els diferents productes que oferia hi venia un polsim negre que recordava vagament el cafè. En aquells temps de misèria era força probable que fos només una barreja de cereals, un trist succedani, aigua de garrofes torrades per enganyar l’estómac i la gana. 

L’home deambulava pels carrers mentre anunciava el producte: 

- Caaf!! Caaaf!!... 

En una de les voltes es va trobar l’avi que, encuriosit, li va preguntar el motiu pel qual no acabava la paraula. Per quina causa no acabava de dir “cafè”. 

 - Coi, perquè no n’és!! – respongué el venedor, que era bon comercial però alhora massa honrat per enganyar la clientela.

El lector cibernètic

El lector cibernètic –abans conegut senzillament com a lector- entra a la seva llibreria habitual. Li agrada el fil musical que hi sona, gairebé sempre jazz, i la calidesa de la botiga, amb el seu sostre de volta catalana construïda amb maons de fang cuit. És tot un plaer deambular entre les diferents seccions: poesia, història, fotografia... lleixes plenes de volums que s'agombolen metres i metres enllà. N’agafa un, l’obre i l’ensuma. Ah, l’olor del paper! El fulleja, en mira les fotografies, en llegeix el text en diagonal, li fa el pes i decideix comprar-lo: el deixa un altre cop al prestatge, treu de la butxaca del seu abric el seu inseparable Kindle i  busca el llibre a Amazon. El lector cibernètic –abans conegut senzillament com a lector- prem el botó de “comprar”. En breus segons el tindrà descarregat. Mentrestant, al fil musical comencen a sonar els primers compassos de There will never be another you, aquell estàndard de jazz que tant li agrada i que solen posar al fil musical de la seva llibreria habitual.

Peix al cove

MILÀ – La guerra dels pastissos d’aniversari: bufar les espelmes és poc higiènic, especialment a l’hivern que és quan més circulen els gèrmens de la grip. Aquest avís és de l’autoritat sanitària d’Austràlia que intenta prohibir (sí, prohibir) les tradicionals espelmes als pastissos d’aniversari. Corriere della sera.

Està bé. També podrien proposar que en acostar-se Sant Valentí les parelles no es fessin petons. Ni per Sant Valentí, ni per Sant Jordi, ni durant la resta de l’any. “Que la gente NO se toque...”, cantaria Joaquín Sabina si fos australià. Cada cop més escèptics i asèptics, figures al museu de cera. Seguretat a la feina, amb la parella, amb la salut... tot ben travat i lligat. Tant, que a vegades no ens queda espai ni per a viure. Volem, en tots els àmbits, allò del peix al cove. I, a vegades, així ens quedem.

* Fotografia: Carles. Mercat de Sant Feliu de Guíxols - Girona.

Si és que hi ha futur...

Hi ha dies en què, inevitablement, enyores les hores viscudes que deixen un regust de mandarina al calendari: a vegades els records són un bon combustible quan la realitat tendeix a roda punxada o embús en hora punta. A cada gust el seu color, però trobo que el gris de la monotonia no hi té res a fer davant el taronja lluminós d’aquells dies que hem sabut omplir amb alguna cosa més que un grapat de minuts. Si et toquen llimones aprèn a fer llimonada, d’acord. Però si és que hi ha futur, si us plau que sigui amb mandarines.*

* l'original de l’Eduard Canimas reclama que sigui amb nata. Una opció encara més vàlida.

Fotografia: Carles. Mercat de Sant Feliu de Guíxols (Girona).

Play it again, Sam

*Tocant la guitarra amb els alumnes de música moderna del Conservatori de Sabadell.

Un petó al cul de la lleona

Anar a Girona i tocar el cul de la lleona. Per què és una lleona, oi, la fera que hi ha enfilada a la columna del carrer dels calderers? És fàcil d’identificar perquè sempre es troba rodeja de turistes que, encuriosits i enriolats, s’enfilen a les escales que hi ha al peu per fer-li un petó al cul. Diu la llegenda que en fer-ho ens assegurem la tornada a la ciutat de l’Onyar. Si el petó no us sembla un motiu de pes penseu que ben a prop hi teniu el Sunset, amb el millor jazz, el Pati del rabí, per fer-hi una copa, el Boira, per esmorzar amb vistes a la Catedral o podeu menjar sushi, tot esperant la independència, a la plaça del mateix nom. Londres, París i Roma... i fer un petó al cul de la lleona de Girona!