La Mari, la Juani i la Paqui

Sonava el despertador molt d’hora i, encara amb les butxaques plenes de son i la panxa buida, enfilàvem el carrer que ens duia a l’entrada de la fàbrica. Allí, encara fosc, ens agombolàvem tots els treballadors del primer torn de dia.  Fèiem cua pacientment, esperant que una de les portes ens engolís per passar les properes set hores tancats dins d’una nau industrial. A la Samsung de Palau de Plegamans hi havia la Mari, la Juani, la Paqui i el cap de la cadena de muntatge que mirava tothora fotos de dones nues a l’ordinador i fumava porros a mitja tarda. El Javi, que prenia pastilles de colors els caps de setmana i que un dia, després d’un “siroco”, ja no va tornar més. I el xicot àrab que recollia els cartrons que queien al final de la cinta transportadora, i el de l’Hospitalet (“Eh, Pumuky!”), que un dia va tombar tota una pila de TV sense voler. El dia D -així l’anomenaven- els seus supervisors feien anar tota la cadena més ràpid per tal que l’engranatge escopís més aparells de televisió cada hora. Tots plegats s’ho agafaven com un repte però es veia de lluny que algú a l’altra banda del món ja havia decidit que els beneficis no eren prou grassos i que traslladarien tota la producció a un país amb mà d’obra més barata, que ben aviat la Mari, la Juani i la Paqui parlarien amb un accent més oriental. Adiós Made in Spain, 你好 Made in China.

Hàbits i diaris

No està escrit enlloc que els diaris s'hagin de començar a llegir per la portada. De fet, hi ha molts lectors i lectores que comencen per l'última pàgina. Sempre he pensat que en les darreres hi ha una part més emocional que no es troba al principi i a aquestes alçades m'interessa més una entrevista amb un veí anònim del Raval de Barcelona que la darrera declaració esperpèntica d'un polític italià. "Hoy, amor, como siempre, el diario no hablaba de ti", que cantava el Joquín Sabina. No sé quina mena de diari ens escau als que comencem a llegir-lo pel final, a aquells que sempre hem tingut certa simpatia pel de l’esquerra dels Pet Shop Boys, en George Harrison, el baixista de qualsevol grup i, quan n’hi havia, per les cares B dels singles de vinil. De moment em conformaria amb poca cosa: una mica menys de futbol a les pàgines centrals, no haver de llegir a la secció de cultura que el llibre més venut en castellà aquesta setmana és la biografia de Belén Esteban...

La bona gent

Entra en un dels molts establiments Nostrum que hi ha repartits a la ciutat. Una mica brut i atrotinat, amb la roba masegada per l’ús. Escardalenc i cara-xuclat com el cavaller de la vella adarga però sense la bogeria del gentilhome manxec. Digne, malgrat tot, i la mirada sàvia de qui ha vist molt i entès massa. Té un aire crepuscular, de vespre que s’apaga. Neguiteja pensar que podríem ser nosaltres només que el destí ens sorprengués amb un parell de jugades mal tirades. És el cuquet que ens rosega a tots els que no podem jugar a viure a costa del patrimoni familiar ni ens ha endollat el papa. El captaire fa cua darrere d’un client de barba ben retallada amb cara d’oficinista, pulcre i eficient, de pocs romanços i anar fent que en pagar mormola alguna cosa a la caixera i se'n va discretament. Al seu torn el captaire acosta un parell de monedes a la caixera, que li diu que no cal, que ja li ho ha pagat tot el senyor d’abans. I penso que potser sí que només és notícia que un home mossegui un gos. Però que també ho hauria de ser que hi ha homes que, senzillament, no mosseguen, persones que ajuden sense gests aparatosos ni discursos eloqüents. I com que aquesta no sortirà a cap diari l’escric aquí, la notícia del que fa, quan pot, la bona gent.

Lady writer

Lady writer és la cosina o, fins i tot, la germana d’una de les seves cançons més emblemàtiques: Sultans of swing. Les dues escrites durant l’època en què ell i la seva banda deambulaven pels carrers de Londres, pels pubs de Portobello, i escoltaven els músics que hi tocaven. Però van començar a tenir molt èxit i les cançons els van sonar massa ampul·loses, primer i avorrides i previsibles, després: els milionaris que fan rock acaben composant bandes sonores per a fil musical d’ascensor. Tocaven molt millor quan compartien pis. Sense ni cinc al calaix però plens d’històries per explicar encara que a vegades la situació fos desesperada, que així és precisament com es diu en anglès: Dire Straits.

Andreu Pujol

"...La persona més culta de Catalunya pot fer el camí de pujada i de baixada. Pot gaudir amb la millor poesia, pintura o novel·la i una tarda de diumenge, per passar l’estona, posar un programa de televisió escombraria. La persona menys culta de Catalunya no pot fer aquest camí de pujada, es quedarà a baix de tot, perquè no sap qui és Rubert de Ventós, ni li interessa. Aquest producte cultural que està a baix de tot mai és catalanocèntric ni fet en català i, per tant, els seus referents sempre seran espanyols. Posarà els 40 Principales per escoltar David Bisbal, llegirà el Pronto, mirarà ‘Gran Hermano’ i anirà al cine a veure Torrente. No es comprarà un disc de Sisa, ni llegirà Quim Monzó per més que surtin a ‘El Convidat’, perquè ‘El Convidat’ no el mira principalment perquè no sap ni qui són Sisa ni Quim Monzó. De fet, no mira ni TV3."

Andreu Pujol a El Núvol.

No sabem qui és l'Andreu Pujol però el felicitem pel retrat que ha fet d'aquest melting pot tirant a maionesa tallada que és la societat catalana actual.

Tota l'entrevista, aquí.

Retallades

 

- Però com voleu que hi planti la bandera del McDonald’s?!!
- Oh, són els que patrocinen l’expedició...
- Però no l'hi podem pas plantar una bandera així, a Mart!
- Tu sabràs: són els que paguen el viatge de tornada... podries plantar la bandera de sempre, però sortir tot menjant una hamburguesa...
- No ho sé, tu...
- Sí, home, sí...a més: l’hamburguesa és americana, oi? Doncs ja està! La qüestió és fer país...
- Ja...però no és el mateix...
- Que síiiiii...
- Val, val...surto, eh? Un graó...saltironet...dos graons...saltironet...
- Va...digue-ho...
- “És un petit pas... nyam, grumpf... per a un home... grumpf, nyam... però és un gran pas... nyam, nyam, grumpf... per a la Humanitat...”. Rrroooo (ui, perdó...).
- Molt bé, molt bé...plas! plas! plas!...
- Què voleu que us digui, Houston... a mi m’agradava més com abans: sense patrocinadors.
- Bé, potser sí que es perd solemnitat però estem una mica de capa caiguda. Amb aquestes retallades ja se sap... i a més: qui paga, mana!

Josep Pla i les cigarretes electròniques

Primer van ser les ETT, després les botigues de “Compro oro” i ara sembla que ha tocat el torn dels establiments que venen cigarretes electròniques: gairebé n’hi ha una a cada cantonada. Com que fumar està prohibit arreu algú s’ha empescat aquests aparells que, en no cremar res, només fan vapor. “Gràcies per no fumar”, s’avisa a tots els establiments però no es diu res de “vaporejar”,  el neologisme que s’està imposant.  Aquesta nova cigarreta sembla la panacea per als fumadors, que poden triar càrregues amb nicotina o sense o bé de diversos gustos: que se’t casa la filla? Càrrega de Montecristo. El puret després d’un bon àpat? Un Rossli. A trinxeres, o després de la batalla, un Ducados. A la llarga també es podrien fer produccions limitades, tal i com fan actualment amb les càpsules de cafè. Fer una edició de “Bisontes sense filtre” perquè els nostàlgics puguessin recuperar el sabor de les primeres vegades, per exemple. Als que no hem preguntat mai allò de "Tens foc?" tot plegat ens sona a succedani, encara que més d’un fumador empedreït m’ha assegurat que qualsevol cosa és bona per fer passar l’ànsia. Potser sí, però jo no m’imagino en Josep Pla, que deia que feia cigarretes de picadura per trobar l’adjectiu adequat, amb aquests aparell. Quina mena de llibres hagués escrit de fumar amb una cigarreta electrònica? Segurament li hagués sortit una literatura deixatada i asèptica, tot vapor d’aigua sense la densitat de tot allò que requereix el seu temps i, com la picadura de tabac, crema de debò. S’hagués convertit en autor de llibres d’autoajuda, el Paulo Coelho de l’Empordà. O potser s’hi hagués tirat de cap, ebri d’aromes per triar. Kindle en mà - ja que hi som- navegaria per Amazon a la recerca d’un nou clàssic per llegir a la vora del foc. Faria unes pipades elèctriques, una mica indignat, en veure que l’edició digital dels seus llibres, a aquestes alçades, encara no es pot comprar enlloc.