La Mari, la Juani i la Paqui

Sonava el despertador molt d’hora i, encara amb les butxaques plenes de son i la panxa buida, enfilàvem el carrer que ens duia a l’entrada de la fàbrica. Allí, encara fosc, ens agombolàvem tots els treballadors del primer torn de dia.  Fèiem cua pacientment, esperant que una de les portes ens engolís per passar les properes set hores tancats dins d’una nau industrial. A la Samsung de Palau de Plegamans hi havia la Mari, la Juani, la Paqui i el cap de la cadena de muntatge que mirava tothora fotos de dones nues a l’ordinador i fumava porros a mitja tarda. El Javi, que prenia pastilles de colors els caps de setmana i que un dia, després d’un “siroco”, ja no va tornar més. I el xicot àrab que recollia els cartrons que queien al final de la cinta transportadora, i el de l’Hospitalet (“Eh, Pumuky!”), que un dia va tombar tota una pila de TV sense voler. El dia D -així l’anomenaven- els seus supervisors feien anar tota la cadena més ràpid per tal que l’engranatge escopís més aparells de televisió cada hora. Tots plegats s’ho agafaven com un repte però es veia de lluny que algú a l’altra banda del món ja havia decidit que els beneficis no eren prou grassos i que traslladarien tota la producció a un país amb mà d’obra més barata, que ben aviat la Mari, la Juani i la Paqui parlarien amb un accent més oriental. Adiós Made in Spain, 你好 Made in China.